Educació i fe

L’ensenyament de la religió catòlica torna a ser un punt de fricció entre els diferents grups polítics de cara a la negociació del pacte educatiu. Els partits que conformen l’oposició no accepten que l’assignatura sigui avaluable, és a dir, que continuï sent part de l’oferta obligatòria i computable a Primària i Secundària, com va introduir el PP en redactar la coneguda i polèmica llei Wert.

El PSOE i Ciutadans aposten per tornar a la situació prèvia a la LOMQE, que l’assignatura s’ofereixi com a optativa sense que compti la nota per l’expedient acadèmic dels estudiants. D’aquesta manera, asseguren que es tornaria a una situació de “no conflicte”. No obstant, crec que aquestes reclamacions es queden curtes. Des del meu punt de vista, l’ensenyament d’una determinada fe no hi té cabuda en un sistema educatiu públic. No es tracta de negar el fet religiós ni d’oblidar l’important pes que ha tengut i té dins la història de la humanitat, però això no ha de ser un argument per transmetre unes determinades creences en un estat suposadament aconfessional.

Per això, cal ignorar les reclamacions de la Conferència Episcopal (aquella que s’indigna amb els «adoctrinaments» que no són els seus) i separar definitivament la fe (que és una opció personal digne de tot el respecte que ha de ser garantida) de l’educació. I tot sense entrar en l’absurd d’haver de pagar a 25.000 professors de religió sense tenir cap tipus de control sobre ells, ni d’entrada (no hi ha oposicions ni res semblant) ni de sortida (els acomiadaments són competència exclusiva de les diòcesis, que ni tan sols ha d’explicar-ne els motius).

Llibertat religiosa? Per descomptat, i a més, amb totes les garanties de l’estat de dret. Pagada amb doblers públics i en detriment d’altres matèries educatives? En la meva opinió, no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *