Educació pública

És curiós com a vegades una solució transitòria no només esdevé crònica, sinó que genera un moviment de defensa que intenta construir un argumentari per justificar precisament la consolidació d’aquell arranjament temporal. Això és el que passa, al meu parer, amb l’educació concertada. Sense que la meva opinió es pugui confondre amb un atac als treballadors de l’escola privada sostinguda amb fons públics, crec fermament que la concertació va néixer amb l’únic objectiu d’establir places només allà on l’educació pública no arribés. Una vegada que la xarxa pública s’ampliàs i abastés, per tant, la demanda d’escolarització, els concerts deixarien de ser necessaris. Però després de més de tres dècades la realitat és una altra i els concerts amb els centres privats segueixen augmentant, incomplint l’objectiu primigeni, pervertit ara en llibertat educativa.

Com vaig llegir fa poc en un article, «d’una banda tenim un clar incompliment constitucional atès que la xarxa pública segueix sent insuficient i, de l’altra, una concertació indiscriminada que trenca el principi de concertar només allà on no arribi l’educació pública (…) Ens trobem amb centres públics agonitzant per falta de alumnats mentre es concerten unitats amb el centre privat del costat». I això ho han fet i ho segueixen fent governs de dretes i d’esquerres.

Els defensors de l’educació concertada s’aferren a l’argument demagògic de subsistència que la concertació respon al principi constitucional de llibertat d’ensenyament. La llibertat d’ensenyament s’ha d’exercir només entre el públic i el privat i, per tant, està assegurada. L’Estat ha de garantir un ensenyament igualitari, neutre i laic, allunyat de qualsevol adoctrinament. Només l’educació pública pot garantir aquests principis i hauria de ser l’única finançada amb fons públics.

Els concerts haurien d’anar desapareixent i els centres haurien de triar entre transformar-se en públics o en privats sostinguts per les quotes pagades per les famílies que hi vulguin escolaritzar els seus fills, sempre parant cura de les persones que hi treballen i garantint la qualitat del servei. Difícil? Per descomptat, però personalment crec que és un camí d’obligat recorregut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *