El 20-N de José Ramón Bauzá

Conta la llegenda urbana que, quan Franco ja era mort, es decidí retardar l’anunci del seu òbit per tal que coincidís amb la commemoració de l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera el 20 de novembre de 1936. El 20-N quedà, així, doblement immortalitzat al nostre país, i encara, quaranta-un anys després, la premsa presta atenció a les manifestacions nostàlgiques de dues dotzenes d’arreplegats, entre els quals n’hi ha bastants que ni tan sols havien nascut en temps del caudillo.

Res no és casual en política, i menys en la presentació d’una candidatura. José Ramón Bauzá convocà, la matinada del mateix dia 19 de novembre, als mitjans de comunicació a una roda informativa a la seu del Partit Popular, sabedor que la direcció no permetria que se li obrissin les portes, ni facilitaria que el farmacèutic s’intentàs apropiar de la imatge del PP. Després de comprovar, un cop més, que per al seu partit és un vertader empestat, es dirigí a les escales de la Seu –aquest cop, en majúscules-, just al lloc on fins fa uns anys hi havia la creu dels Caídos por Dios y por España. Allà, anuncià que lluitaria de bell nou per esser el president del Partit Popular a les Illes Balears en el proper congrés autonòmic.

Tot plegat, un curiosa conjunció, perquè la data i el lloc ens retrotreuen a la simbologia més rància de l’extrema dreta espanyola, i perquè, a més, Bauzá es alhora un caído –i per molts anys- i, sobretot, la nostra creu, la de tots els ciutadans de les Illes.

Seguint amb els simbolismes, ja dins la jornada luctuosa del 20-N, Bauzá es reuní amb el que queda del seu temps enrere nombrós grup d’incondicionals i oferí detalls del seu projecte polític a qui el volgué escoltar. A jutjar per les fotografies que qualque assistent filtrà a la premsa, el poder de convocatòria de l’expresident és, ara per ara, més aviat modest.

Les incògnites són diverses. Per començar, fins i tot Bauzá hauria de ser conscient que té nul·les possibilitats de tornar a presidir el seu partit. Per què, idò, aquest anunci? Tal volta pretén forçar un pacte de darrer minut sota l’amenaça de generar divisió? O potser vol propiciar que justament l’aliança es produeixi entre la facció de Jaime Martínez –fins fa dos dies, un dels seus- i la candidatura més sòlida, liderada per Gabriel Company, precisament per aillar-lo a ell?

El que resulta inqüestionable és que el petit, però dinàmic, reducte més dretà –per no dir ultradretà- del Partit Popular es nega a que la reconstrucció d’una nova majoria política i social de centre-dreta es faci, com anys enrere, al voltant d’un pseudoregionalisme de centre. Ignoren, una vegada més, que la moderació i la connexió amb la terra conduí als populars als més grans èxits, i que, un cop tastada la recepta de Bauzá, el Partit Popular assolí el més gran fracàs de la seva història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *