El català a les Illes Balears

El català pateix, des de fa temps, allò que els sociolingüistes han anomenat estrès demolingüístic; una situació sociodemogràfica particular dins un context fortament desfavorable pel que fa al reconeixement de la llengua i als drets d’usos, amb imposicions contínues d’altres llengües i pressions normatives fortament contràries a l’ús del català. La història, els moviments demogràfics i els dèficits de reconeixement i de drets impacten en la salut de la llengua en cada territori. El català és entre totes les llengües europees de dimensions i vitalitat semblants la més desprotegida, la menys reconeguda.

Aquestes paraules, estretes del darrer Informe sobre la situació de la llengua catalana que ha elaborat per l’Institut d’Estudis Catalans, palesen que tot i haver-hi dades que conviden a l’esperança, a les Illes Balears, durant la darrera dècada, han baixat els percentatges d’ús del català en les seves tres vessants: com a llengua inicial (primera llengua que s’aprèn), com a llengua habitual (la d’ús més freqüent) i com a llengua d’identificació (la que es considera pròpia).

Només unes dades per concretar una mica el panorama: en el cas de les competències lingüístiques, dos de cada deu illencs declara no saber parlar català, percentatge que s’incrementa en el grup d’edat de 30 a 44 anys i entre la població nascuda a la resta de l’Estat o a l’estranger. A més, menys de la meitat de la població inicia sempre o molt sovint les converses en català, una dada que assoleix xifres preocupants a Palma i a Eivissa.

Una de les causes d’aquest retrocés es deu als profunds canvis en la composició social de les Balears en aquests últims anys, que han registrat una important afluència migratòria que no té el català com a llengua pròpia. A més, durant els darrers anys (abans del canvi de govern de 2015) hem viscut una autèntica ofensiva contra el reconeixement, la protecció jurídica i la normalització lingüística del català. L’informe conclou que la legislatura Bauzá fou d’una “gran hostilitat” cap a la llengua catalana i, per tant, molt negativa per al seu desenvolupament i implantació. Tot i això, com dèiem, hi ha determinats moviments polítics que fan entreveure l’esperança, encara tot just més en procés de restitució de polítiques i disposicions legals que no pas de noves polítiques.

Per tant, bé està (de fet, és imprescindible) que a nivell polític s’estigui propiciant el retorn del català a l’estatus jurídic de la legislatura anterior (llengua pròpia de l’Administració, requisit per a l’accés laboral a la funció pública, centralitat en l’ensenyament…), però només amb la implicació i la tasca de tots aconseguirem que la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, esdevingui el que molts volem que sigui, una llengua viva, estimada, útil i integradora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *