El circ del Parlament (I)

Els que habitualment seguiu aquests escrits sabreu que, entre altres moltes qüestions, hi ha dos aspectes relacionats amb la política que em preocupen especialment (i que estan molt relacionats): la confiança dels ciutadans en les institucions, sense la qual qualsevol sistema està condemnat al fracàs, i la partitocràcia, un dels principals enemics del model democràtic que va guanyant batalles sense que ningú sembli disposat a fer-li front, alguns perquè ja els va bé així, altres per ignorància (real o impostada), la majoria per pur passotisme.

En els darrers anys hem estat testimonis de multitud de casos que incrementen la ja enorme desconfiança de la població envers els seus representants, en moltes ocasions originada precisament per aquesta perversió denominada partitocràcia, que fa que les institucions no siguin més que una xarxa clientelar que respon als interessos dels diferents partits, relegant els de la ciutadania (també anomenat interès general) a un segon pla. El darrer, el sainet organitzat en el Parlament de les Illes Balears per foragitar la seva presidenta, ens ha tocat de ben a prop, deixant ben palès que tot respon a tàctiques partidistes que res tenen a veure amb els problemes de la gent.

Fent una mica de memòria, recordem que tot va començar quan Podemos, el partit que va arribar a la vida política per acabar amb la casta, va utilitzar els mateixos mètodes de purga interna que tant havia criticat i, basant-se en una increïble lògica de fets no consumats, va decidir expulsar de l’organització tres membres que no combregaven amb els que controlen la cúpula i l’estructura. El fet es va agreujar perquè una de les expulsades era Xelo Huertas, elegida presidenta del Parlament en virtut dels Acords pel Canvi. Segons un article del reglament de la Cambra, introduït arran del cas de Maria Antònia Munar i que demostra la poca conveniència de legislar en calent i/o ad hoc, Huertas havia de cessar automàticament del seu càrrec en el moment que el seu grup parlamentari confirmàs l’expulsió. La història és prou coneguda: resistència de la presidenta, intents de justificació que fregaven el ridícul, el principal partit de l’oposició embolicant encara més la troca, diverses interpretacions de la normativa que apareixien contínuament a la premsa, escenes quasi infantils a la seu de la sobirania popular, etcètera. Finalment, Huertas va ser cessada, però podeu estar segurs que la funció encara no ha acabat (ahir mateix, per exemple, vàrem poder assistir al joc de les cadires). Encara estarem un bon parell de setmanes entretinguts amb l’estira-i-arronsa que es muntarà entre els grups que donen suport al govern, que intentaran portar l’aigua cap al seu molí i, de passada, corroborant la tesi partitocràtica.

Continuarà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *