El dolor social no es cura en el divà

Ens conta Isaac Lluch, al diari Ara Balears d’aquest dissabte passat, dia 20/05/2017, com es manté la contaminació ideològica de l’extrema dreta dintre de la policia militar alemanya.

Diu que «és habitual l’enaltiment del nazisme a les casernes i entre els militars» la qual cosa es pot veure reflectida en signes com la màxima que encara s’expressa en el brodat, a les boines de l’uniforme, de les paraules en llatí Suum Cuique (a cadascú el que és seu). Un sinistre missatge adoptat pel disseny nazi que també ornava la porta del camp de concentració de Buchenwald. Tots sabem a què s’aplicava.

Les mateixes paraules extretes d’un o altre, seu, context, remeten a significats diferents. Però el cas és que el segrest no solament pot tenir com objecte les paraules sinó que es poden segrestar contextos sencers.

Passa per exemple en l’apropiació de la tristesa o l’ànsia, l’avorriment, el tedi, la desmotivació, la desil·lusió, la desesperança…, per part de la Medecina o la Psicologia. Emocions i sentiments que formen part del repertori de respostes adaptatives del subjecte individual al seu entorn social, que quan s’aguditzen o es cronifiquen passen a ser matèria de tractament propi de la psicopatologia o simplement medicalitzades amb l’ajut d’interessos, diguem-ne, capitalistes.

Quan el tractament i la cura, però sobretot la prevenció, corresponen a un altre àmbit de responsabilitat, com és la política.

René Kaës (un dels grans teoritzadors des de la Psicoanàlisi de l’aparell psíquic grupal i la seva funció com a organitzador de la psiqué individual -com ho són amb diferents aportacions, Didier Anzieu, Bion, Pontalis, Lewin, Moreno, Foulkes, i d’altres) en una entrevista de ja fa quinze anys, amb Héctor Pavón al diari Clarin de Buenos Aires, deia que, «En el context dels valors en la societat contemporània, el treball no és només un mitjà per guanyar-se la subsistència. És també tenir un lloc en la societat i participar en un procés de producció.» I continuava «Crec que el desocupat és algú expulsat de la seva funció, que no tindrà existència d’una altra manera, que no pot participar d’un procés social. L’essencial dels valors de treball tendeixen cada vegada més a la remuneració material del treball, no a un valor de creació i participació col·lectiva. Això té conseqüències sobre el sentiment de ser útil o inútil en el procés social. La seva absència provoca patiments que desqualifiquen el subjecte en el seu lloc en la societat, que el fan viure la sensació que tot allò que va adquirir com saber fer, com a experiència, no és reconegut pels altres.»

Insistia Pavón «-Què pot fer el treballador per defensar-se de situacions així?»

«-No cal psicopatologitzar aquestes problemàtiques.» Responia Kaës, «el tractament psíquic no ha de desviar la mobilització dels obrers de la presa de consciència dels problemes socials i polítics que estan lligats a les noves tecnologies. No es pot dir que el seu patiment no es tingui en consideració, però no podem tractar psíquicament problemes polítics i socials. Crec que canvia el nivell d’anàlisi.»

Efectivament hi ha un malestar, podríem dir que «normal», en la cultura, ben entesa com a producció útil de la diversitat i la creativitat humana -rememorant el títol de l’obra de Sigmund Freud-. És propi de la mateixa estructura psicològica dels individus que s’han de veure en la cruïlla d’haver de comptabilitzar llur demanda individual i social amb un entorn per al qual, en el millor dels casos, caldrà l’acció de dosis adequades de treball de repressió, satisfacció i sublimació de les pulsions; condició necessària per arribar a ser acceptat, reconegut i així poder realitzar-se.

A vegades, es produirà desequilibri entre aquestes maneres de què la pulsió acompleixi el seu destí, perquè es produeixen incidències psicològiques particulars des de la biologia i la biografia que alteren el correcte desenvolupament, havent de ser ateses per les disciplines dedicades a la clínica.

Però la immensa majoria de gent és normal. No caldria el fet d’haver de recórrer a fàrmacs o psicòlegs. Així com la caritat, sense negar ni mica la bona intenció de les persones que la practiquen, perpetua en la indignitat als miserables exclosos, el dolor social no es cura en el divà.

Suum Cuique.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *