El futur d’Europa

En un any en el que les enquestes s’han situat en el punt de mira per casos com el de Donald Trump o el Brexit, aquest cop els pronòstics s’han complert i els partidaris del No han guanyat clarament el referèndum italià. Mateo Renzi, que havia lligat el seu futur polític als resultats de la consulta, ja ha anunciat la seva dimissió, deixant com a regal de comiat la incertesa pel futur immediat d’Itàlia, tant a nivell econòmic (gestionar el deute amb els mercats en contra) com en la vessant política (govern de transició, noves eleccions?).

Però deixant de banda que el referèndum d’ahir es va presentar més com un plebiscit envers la figura de Renzi que com un debat sobre l’arquitectura institucional de la tercera economia de la zona euro, són precisament les repercussions que poden tenir els resultats cap al que alguns encara denominen la construcció europea el que vertaderament ens hauria de preocupar. Aquesta victòria del no a Itàlia (que ha aconseguit posar d’acord a Grillo i a Berlusconi), el ja esmentat Brexit, el que ha estat a punt de passar a Àustria o l’auge del populisme xenòfob i antieuropeu a França, Alemanya i altres indrets no són les causes sinó els símptomes d’una malaltia que recorr el continent i que no s’ha sabut (o no s’ha volgut) tractar a temps. S’equivoca Mario Draghi quan fa uns dies assegurava que la integració europea s’havia afeblit en els últims temps per culpa dels populismes, quan aquests moviments amb cada cop més força són precisament la conseqüència de les polítiques aplicades fins ara.

Arribat a aquest punt on molts es porten les mans al cap, cal recordar que tenim una unió monetària però no fiscal, que tenim un banc central que no pot funcionar com un banc central, que hi ha llibertat de moviment de capitals però no es consoliden unes condicions laborals mínimes per als treballadors comunitaris; que no hi ha una vertadera unió política a causa dels interessos nacionals; i que,sobretot, mai no s’ha parlat d’una unió social, d’una unió de les persones amb uns drets mínims garantits i que se sentin subjectes i objectes de la construcció europea. Dit d’una altra manera, aquell somni europeu de Delors, on la cohesió i la igualtat d’oportunitats eren bàsiques per assolir el progrés econòmic i social, mai no ha passat del terreny oníric.

Vista la situació, és lògic que un nombre creixent de persones demandin un retorn a les polítiques nacionals, vinculat a l’abandonament d’una moneda que no els ha suposat el benestar promès i d’un projecte que no ha servit per garantir més oportunitats. No obstant, per a un altre segment rellevant de la societat, la solució passa (d’una manera aparentment paradoxal) per enfortir Europa, un concepte que naturalment s’ha de redefinir amb un projecte polític vertaderament europeu que equipari les dimensions econòmica i social, demandant unes forces polítiques valentes i il·lusionants i formant una ciutadania activa i participativa. Una Europa que no es plegui als interessos de les grans empreses transnacionals, que no posi preu a les vides dels refugiats que toquen desesperats a les seves portes, que no ignori els tractats que la comprometen, que no escupi sobre els drets humans més bàsics, que no es limiti a ser un enorme aparell burocràtic al servei d’una minoria i que lluiti contra la desigualtat en tots els seus àmbits. Només així aconseguirem foragitar el fantasma de desintegració que ara mateix recorr la UE.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *