El govern més ranci de la democràcia

Un any després de la primera convocatòria d’eleccions, ja hi ha govern a Espanya. Els «mercats» estan contents, sobretot de què aquest govern sigui novament del PP, que C’s el recolzi, i que el PSOE l’acompanyi, com ja s’ha vist amb les primeres mesures anunciades, entre d’elles la supressió de les revàlides o la usurpació de la negociació als agents socials amb una pujada del salari mínim més efectista que efectiva mentre la reforma laboral es mantén «atada y bien atada».

El «nou» govern de Rajoy és un govern ranci, el més ranci de la història recent, si més no des del 1978, amb ministres entre continuistes i retrògrades, amb poques «novetats» com Dolores de Cospedal al capdavant d’un Ministeri de Defensa que ja us podeu oblidar de què en retalli el pressupost, segurament el més prescindible de tots. És un govern que se’ns ha volgut vendre com de «gent dialogant», però que ja cerca fórmules per botar-se el control del Parlament i sobretot, perquè no es modifiquin les lleis i «reformes» de Rajoy.

El quid de la qüestió és en si el PSOE li seguirà el joc i serà capaç de resistir el primer envit fort, que seran els pressuposts generals de l’Estat, baix l’amenaça d’un Rajoy relativament còmode a l’hora de convocar noves eleccions, cosa que no els convé gaire, als socialistes. També aquí entra en joc la democràcia interna d’un PSOE on al meu parer ni la gestora ni la gent que s’ha carregat Sànchez no disposen de la legitimitat per prendre decisions tan transcendents com acabar fent de comparsa del PP, a no ser que el full de ruta del partit sigui el de l’auto-aniquilació. Una situació que només pot canviar si la militància socialista té veu i la deixen decidir.

Pel que fa a les nostres Illes, com ja he escrit reiteradament, un govern del PP a Espanya és un mal escenari per a una terra castigada pel menyspreu, el mal finançament i els greuges històrics. No obstant, i més enllà de resistir com l’aldea gala d’Astèrix davant un imperi -això sí- decadent, s’obrin noves oportunitats, com ara l’altre dia al consell de política fiscal i financera, on els governs de Catalunya, Euskadi i les Illes es varen plantar davant la proposta del límit de dèficit imposada per Montoro.

Necessitam més que mai fer front comú i aliances diverses no sols per preservar el que queda d’estat de benestar, sinó per introduir també elements de qüestionament i ruptura d’un Estat que ja s’ha demostrat a més de poc comprensiu, ineficaç per fer front als reptes que té la societat en ple segle XXI. I això només ho farem des de les perifèries, i predicant amb l’exemple, fent veure com diria Chomsky que sí que hi ha alternatives, i que les polítiques transformadores les lideram els territoris alliberats del jou d’una dreta que encara beu del franquisme sociològic.

Serà una batalla a mig i llarg termini, perquè el context europeu i americà, o occidental si voleu, apunta a un cicle neoconservador on d’entrada, un dels principals problemes és la dificultat per visibilitzar una alternativa coherent i amb cara i ulls a l’hegemonia de la dreta i els feixismes. Si no és amb un procés de rearmament ideològic i d’acció de les esquerres i els moviments socials a tots els nivells, serà mal de fer. Aquell vell fantasma que recorria Europa i del qual Marx i Engels ens advertien fa més de 150 anys és més viu que mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *