El gran repte de la immigració al segle XXI

Durant aquests darrers anys, esteim vivint tota una sèrie d’atemptats terroristes a Europa. A tots ells, observam una sèrie de patrons comuns: Són “llops solitaris” o van en petits grups, radicalitzats a través d’Internet, sense cap jerarquia ni seguiment d’ordres i la principal, tots ells són ciutadans europeus.

Davant aquest problema, la resposta ràpida dels partits xenòfobs sempre és la mateixa: “Cal tancar fronteres perquè no entrin terroristes”. A primera ullada, aquest missatge tan senzill pot semblar lògic. Però, resulta que quan aprofundim una mica més dins la investigació del terrorisme islàmic a Europa veim que tots els que han atemptat al vell continent són nascuts aquí mateix. Tots ells són fills de segona o de tercera generació d’immigrants que van arribar a Anglaterra, França o Alemanya. És a dir, tots ells han passat per l’educació pública, per la sanitat, s’han relacionat amb els nadius del territori. Així doncs, l’argument d’aquests partits extremistes cau i esdevé inútil.

Explicat això, veim que les causes del problema canvien. Ara, el focus l’hem de posar en la següent pregunta: Com és que unes persones poden atemptar contra el seu propi país? I alhora, veurem que tenim un problema d’integració i inclusió. Analitzada la problemàtica –tot i que de forma molt senzilla–, cal aprofundir en si és per una raó de raça, de religió o d’algun altre fet diferencial. I demanar-nos perquè a l’Europa dels drets i les llibertats públiques. A l’Europa de l’any 2017, no aconseguim que tothom se senti integrat.

Precisament, en aquest segle XXI, és quan més desplaçaments migratoris hi haurà. I això s’ha de saber gestionar. Tenir una societat molt heterogènia no és un problema, sinó un repte. I com a repte no l’hem d’amagar ni excloure, sinó que l’hem d’afrontar de cara. A Balears, partim d’una situació on hi ha hagut dos grans processos migratoris. Un primer, dels anys 60 amb gent vinguda de l’Espanya peninsular. I, un segon, que inclouria tota la immigració dels anys del ‘boom’, que provenien principalment de Sudamèrica i dels països del nord d’Àfrica. A tots ells, els hem de saber incloure dins la nostra societat. Ensenyar-los els nostres costums i les nostres tradicions perquè les sentin com a seves. I alhora entendre i respectar que en tenguin de pròpies.

Però una de les preocupacions de qualsevol governant és i ha de ser la cohesió de la seva societat. I aquí, entra en joc la nostra llengua pròpia, la llengua catalana. Aquesta és una eina útil per aconseguir dita cohesió. És una forma d’unir a la gent perquè senti aquesta terra com a seva. Al cap i a la fi, aquesta ha estat la seva decisió. L’aposta pel català en cap cas ha de significar un retrocés ni un atac cap a altres llengües, ans al contrari. Cadascú, emprant la seva llengua, castellà, àrab, alemany, anglès o qualsevol altra i, a la vegada, tots units per un vincle comú compartit amb tot el territori, el català.

El segle XXI ens exigeix alçada de mires. Els anys que vendran requeriran gent oberta amb perspectives europeistes. Gent que sigui capaç d’ajudar a integrar amb escassos prejudicis. Perquè ciutadans de Balears són tots aquells que han decidit viure aquí. Venguin d’on venguin, siguin de la raça o religió que siguin. Parlin la llengua que parlin. És per això que ara tenim un repte. Perquè tots els ciutadans de ca nostra estimin tant la nostra terra que mai se’ls passi pel cap fer-hi cap atemptat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *