El maleït masclisme que no es resol

Els mascles musulmans i els europeus tenim si fa o no fa la mateixa genètica. Boko Haram, el monstre violador de nenes, per exemple, fisiològicament parlant és ben igual que nosaltres, ben igual que jo mateix, si em permeten personalitzar perquè a algú li repugni compartir la coincidència genital (no de violador per descomptat, sinó de mascle).

El que és diferent és la cultura a la que pertanyem i que ens conforma des de l’estat en què “som parlats”, l’estat d’infant (“infans” significa el que no parla, el que encara no sap parlar) fins a esdevenir adults. Un home, una dona, són, som, construccions culturals. Cada cultura ens mostra el model a ser per a poder realitzar-nos en el gènere i ens educa en conseqüència. Sovint fatal.

En una societat androcèntrica, la nostra, mil·lenària, la pressió per ser un home, un mascle “com cal”, o una dona, domèstica, submisa, objecte de plaer, és quasi irresistible. El masclisme, la presumpta superioritat de l’home amara molt més explícitament les societats més primitives, però subtilment -de cap manera vol dir innòcuament!- tota la complexitat de situacions en les quals es desplega la relació de gènere. Enfront de cada passa que es fa cap avant per esvair la xacra de la desigualtat, apareix un mascle alfa, com veiem als EUA amb el president electe i la cohort que l’envolta, que empeny per desfer el camí.

Les dones són menystingudes si no menyspreades o cosificades, ubicades en els esglaons més baixos de l’escala jeràrquica del poder o directament esborrades de la memòria de les gestes, dels fets, de les grans obres de la humanitat, fins i tot d’aquelles pròpies de la sensibilitat femenina quan la realització d’aquesta no és protagonitzada per un mascle. Quan les dones assoleixen l’èxit, especialment en les àrees on el poder s’exerceix, es nega directament llur feminitat.

El gènere, la raça, la procedència, la supervivència, són espais de conflicte i no se m’ocorre altra manera de tractar d’esvair-los que a força de prendre’ns molt seriosament, molt, la qüestió de la transmissió del valor de la igualtat en la diversitat. Ja sé, és ideologia i n´hi ha d’oposada; doncs s’ha de lluitar aferrissadament contra la bogeria.

Això vol dir: educació, i normativització. Tenint present que aquesta activitat tan difícil que és educar l’exercim gent -tots- que venim amb el llastre de l’androcentrisme. D’una banda som models de ser -homes, dones- que juguem amb handicap. D’altra, que no basta conèixer les normes, s’han d’interioritzar perquè actuïn com a inhibidors psicològics.

L’últim feminicidi l’ha actuat un home suposadament format, un educador, professor de música o d’ètica, que a més havia obtingut la llicenciatura en psicologia. Hi ha qui se’n fa creus, però no resulta res sorprenent. Una llicenciatura, o la sensibilitat per a la música, no són inhibidors.

El que és un inhibidor és sentir la nàusea, la consternació, la repugnància, i l’empatia amb la víctima, enfront de l’acte violent.

Hi ha moltes iniciatives que no semblen quallar com seria desitjable perquè el mal és sistèmic. No massa lluny, i per citar-ne alguna, l’Ajuntament de Palma enllestí un Pacte contra la Violència de Gènere.

El problema és massa gros per a caber dins el meu cap però vull posar uns quants exemples, entre tots en trobaran a milers, d’algunes pràctiques que estaria bé implementar, i altres combatre i extingir-les quan més aviat sigui possible:

Que les televisions deixin de donar notícies de guerra, violacions, assassinats de dones, etc. seguides immediatament per anuncis comercials o sobre derbys de futbol, com acabo de veure abans de posar-me a escriure aquestes línies. Aquesta pràctica és un vertader programa de dessensibilització en posar al mateix nivell la violència, la seducció, l’esport o qualsevulla altra cosa.

Un altre exemple: que es promogui la iniciativa de classificar els espectacles, per orientar els espectadors, com ho va fer Suècia, amb el test de Bechdel, o algun instrument semblant: un conjunt de normes per a avaluar el masclisme, principalment en pel·lícules i en altres mitjans com ara còmics, obres de teatre i altres.

A Suècia, alguns cinemes informen per a cada pel·lícula que projecten, si aquesta compleix el test, i els films aptes segons aquest criteri es marquen amb una “A” majúscula per promoure la igualtat de gènere.

Que es classifiquin, i s’alerti en els crèdits inicials, els programes tipus reality show com greument perillosos per a la comunitat.

Que es prohibeixin immediatament els anuncis als diaris de serveis sexuals (solen anar prop de les pàgines de classificats, per exemple juntament amb els lloguers de cases, o les ofertes de treball) i/o que no se subvencioni amb doblers públics cap diari que porti aquest tipus de propaganda.

I el que trobo importantíssim: que a les escoles s’implementi, sense perdre ni un minut més de temps, l’educació emocional i es destinin recursos a formar els nens i adolescents per a ser persones equilibrades i no analfabets de tot el que no sigui tècnica.

Si el disseny dels paquets de tabac porten un avís del fet que el seu consum mata, cal també avisar de què el masclisme tortura de moltes, a vegades imperceptibles, maneres. I finalment mata.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *