El negoci de l’oci

És bo fer festa i és molt bo el riure: la quantitat d’endorfines que fabrica el cos, simplement posant la cara de rialla, és equivalent a una dosi respectable d’antidepressiu. Ho saben els pallassos i el personal sanitari, que malden per provocar somriures als infants hospitalitzats; no sé si també se’n beneficien els adults ingressats; si no és així, no hi seria gens de més. Seria una aportació de qualitat a incorporar, si no amb urgència, sí amb diligència al tractament del malalt.

Confesso ser més partidari de l’hedonisme que de l’ascetisme -sense arribar a conclusions com les de Joan Fuster (Carpe diem, El Món, 5/12/1982) per qui «l’autèntic símbol de l’hedonisme és l’aspirina»- però convenint amb ell quan escriu que “Sempre que he contemplat l’espectacle dels qui s’escandalitzen davant l’«hedonisme» vigent, he tendit a interpretar-lo com una pura enveja. De fet, l’«hedonisme» en qüestió tampoc no és gran cosa: la gent procura divertir-se tant com pot, i prou. I pot poc”.

A més, opino que la dedicació principal dels humans en estat natural, primats com som, hauria de ser l’oci, només esporàdicament interromput per la necessitat de dedicar-se a activitats pròpies de la supervivència -aquí incloc el fet de nodrir-se, guarir-se del fred i la calor, i el sexe físic- a més de per aquelles coses pertanyents a l’àmbit del desig: jugar, crear, atendre la curiositat de saber, gaudir del plaer d’experimentar amb els sentits…, coses que vénen a formar part de l’equipatge que de la mà de l’erotisme ens porta al delit.

Aquest afegitó amb què ens han colpit la intel·ligència tantes vegades, que adoctrina insidiosament: ”el treball dignifica”, “el treball allibera”, és veritat només si s’entén com un esforç, tant individual com col·lectiu, envers l’excel·lència de la realització humana; o com l’adquisició d’autocontrol sobre la demanda pulsional desenfrenada. És una estafa en majúscules si amb aquestes consignes es tempta de menjar el cap al pobre treballador, donant-li quatre grapejades a l’espatla de manera paternalista, mentre se l’hi extreu la plusvàlua del seu treball, el fluid del seu corrent sanguini i el nom de l’autoria.

Arbeit macht frei, resaven les inscripcions sobre les portes de les entrades dels camps d’extermini del règim nazi. En alguns camps s’hi afegien aquestes paraules del sinistre Heinrich Himmler : “Hi ha un camí a la llibertat. Els seus pilars són obediència, laboriositat, fidelitat, ordre, neteja, sobrietat, veracitat, sacrifici i amor a la pàtria!” Així que, alerta a la “gent d’ordre” que ens assenyala el camí, no fos cosa que… D’ells no me’n refio ni un pèl.

Ja saben, “negoci” vol dir “negació de l’oci”. El que no fa obstacle perquè no pocs en facin un negoci propi de l’oci dels altres. Res a objectar: no hi ha doblers més ben pagats que quan es paguen per ser ben atès i efectivament ho és. Com escrivia al principi, és bona la festa i millor el riure.

En canvi, no hi ha situació més patètica que la de veure el contrast que s’estableix entre qui no podrà tenir un accés massa sovintejat a la possibilitat de ser servit, perquè l’esforç que dedica a servir mai no arriba a ser gratificat amb el mínim guany que li serviria a ell mateix. Aquest no farà negoci de l’oci perquè pertany a la categoria impossible dels que ho tenen tot negat, tant l’oci com el negoci. Això no està gens bé; no fa rialles ni és just.

Som una comunitat experta amb servir a l’oci! Tenim el millor know-how, afalaguem amb molt gracioses amenities i als nostres all inclusive no hi manca res. Som expertíssims en l’animació, el bed & breakfast i el Palma by night.

De “turistificació” no ens han d’ensenyar res, perquè, de manera anàloga a com el comerç ja ha aconseguit fer de la reverència a la mort un Halloween, kitsch però productiu, i del culte a la vida i a la il·lusió, que és el Nadal, una grande bouffe del consum, som capaços d’entretenir l’oci de milions de visitants aprofitant qualsevol esdeveniment, o valor local; per exemple que faci bon sol a una platja.

La qual cosa no fa més que augmentar la vergonya que hom sent quan veu que com més en sabem i més bé ho fem, més vetat resta l’accés al guany i a gaudir de l’oci a qui s’ho treballa en el tall. Mentre, uns quants fan tant de negoci que podrien viure eternament ociosos. A les Illes, pels més rics negociants de l’oci, negoci vol dir exactament el que vol dir: negació de l’oci, sí…, però del dels altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *