El nostre Parlament i la Renda Bàsica Universal Incondicional

Per demà divendres 12 de maig, està previst pel matí i en la sala d’actes del Parlament, que es realitzin unes jornades sobre la renda bàsica universal i incondicional ( a partir d’ara RBUI).

Me sembla prou important que la càmera representativa de la sobirania popular del les Illes, organitzi aquest debat amb un format obert, malgrat sia a unes hores a les que no pot accedir el conjunt de la ciutadania. D’entrada es posar al Parlament en sintonia amb el carrer, tractant un tema cada dia més present en el sentit comú de la gent, i que agafa protagonisme també en les agendes dels debats polítics.

La RBUI ja no es pot veure tan sols com una eina per a combatre la pobresa i la marginalitat, malgrat pugui complir suficientment aquest paper. La RBUI comença a ser ja considerada com una peça clau en la configuració d’una nova manera d’entendre l’economia i com l’expressió del reconeixement d’uns nous drets universals de la ciutadania.

De la mateixa manera que cap persona sensata s’atreveix a dir públicament, que l’educació i la sanitat són drets cívics que ha de resoldre el mercat per sí mateix i que l’estat no hi ha de tenir cap tipus d’intervenció, avui en dia cada vegada són més les persones que pensen que garantir la subsistència digna a cada ciutadà d’un estat, no és un tema que es pugui deixar al lliure albiri del mercat.

Si l’economia purament mercantil, consumidora de recursos naturals suposadament infinits, d’exigència de creixement continuat i il·limitat, està ja fortament qüestionada en amplis sectors, malgrat sigui la que segueixen en la pràctica la majoria dels estats actuals, també agafa força la visió econòmica que entén que el treball productiu no és tan sols el que es remunera com a contraprestació per l’elaboració d’uns bens o serveis, sinó també el que avui en dia encara no es remunera, però que assegura la reproducció de l’espècie humana en torn al treball domèstic i a la cura dels familiars dependents.

Des de una òptica merament humanista, l’economia hauria d’esser una activitat al servei de les persones, i no com ara que és tot el contrari. De manera interessada ens volen vendre que l’economia és com una espècie de força màgica de la natura, que s’expressa sota la forma de la suposada autoregulació dels mercats. Com els asteques que sacrificaven persones per aplacar l’ira dels seus déus, acceptam que «els mercats» ens comandin i ens posam al seu servei, malgrat funcionin com a màquines trituradores de persones, amb les deixalles col·laterals de l’atur i la marginació com a mal inevitables. En el cas dels asteques eren els sacerdots els que interpretaven l’ira dels deus. Ara són els analistes de les borses, els gurús neoliberals, els experts amb inversions els que ens interpreten les ires dels mercats. Normalment recepten desregulacions, reformes laborals, reconversions, baixades salarials, com a tributs per aplacar les indignades exigències dels nous déus inqüestionables. I els governants submisos i més pragmàtics, apliquen disciplinadament les seves receptes, sabent que en realitat, els vertaders déus són les grans fortunes que fan per darrera les regles que més les interessen i els pactes més ominosos.

No semblaria lògic defensar com a dret de ciutadania que cap esser humà pugui ser sacrificat a l’abisme de l’atur i la marginalitat? Per què ens ha de sacrificar l’economia? És inevitable aquesta ruleta diabòlica de que sempre hi haurà guanyadors i perdedors? I aquesta posterior crueltat de fer creure que sols està en les nostres pròpies mans estar en el bàndols dels vencedors o dels derrotats? Garantir uns mínims vitals a cada ciutadà hauria de ser l’obligació mínima de l’estat en una societat civilitzada, el mateix que ens sembla que és del tot necessari que l’estat ens garanteixi una educació i una sanitat universal.

Cada vegada costa més acusar de barbaritat la proposta d’una RBUI. El que sembla una barbaritat es pensar que una societat pot funcionar com fins ara la coneixem. I molt més si ho pensam des de una òptica planetària. La RBUI podria ser una eina socialment fabulosa per acompanyar la transició del nostre model productiu actual, cap a unes pautes de vertadera sostenibilitat, de competitivitat responsable, de diversificació productiva i de major cohesió social. Una ciutadania que es senti realment lliure, seria sens dubta la millor força productiva que podrien tenir les nostres illes. Vist així, els costos fiscals col·laterals a les majors fortunes que podria suposar finançar una RBUI, es compensarien en la millor inversió productiva en ciutadania i qualitat de vida que podríem tenir com a societat. De moment està molt bé que el nostre Parlament vulgui parlar del tema. I molt més seria, si després també ho agafa seriosament com a possibilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *