El PP, la justícia i la democràcia

La continuïtat de Moix no és, precisament, embriagadora. La justícia, juntament amb altres institucions públiques, fa estona que és mancada de credibilitat a l’Estat espanyol, i la voluntat ferma de mantenir al capdavant d’Anticorrupció al fiscal que volen els corruptes és un cop mortal, definitiu.

D’ençà que Gallardon no hi és -per cert, l’exministre que aquests dies ha estat notícia també per participar a actes execrables per a qualsevol demòcrata- duïm tres fiscals general de l’Estat en tres anys. Amb el darrer, Maza, un altre que ja no hi hauria de ser, el ministre Català ha trobat la forma de la seva sabata.

És cada cop més evident com el govern del PP fa servir tots els ressorts del sistema, inclòs el judicial, per a la seva autodefensa i supervivència política. Ho fa amb el Tribunal Constitucional, com ho fa amb el CNI i ho ha intentat amb la fiscalia, sigui per aturar la investigació del cas Bárcenas, sigui per anar encara més enfora del que anat per tal de boicotejar el procés democràtic de Catalunya.

De fet, el mandat de l’anterior fiscal general, Torres-Dulce, va estar marcat pels enfrontaments del fiscal general amb els dirigents del PP al govern central, que el volien controlar, i com que no el podien cessar perquè no és un càrrec de l’executiu -tot i que l’hi considerin-, va partir «d’aquella manera». Més o menys el mateix va passar amb Consuelo Madrigal, la seva substituta, qui també va topar amb la voluntat descarada del PP de controlar els processos judicials que afecten el partit mitjançant els nomenaments de responsables clau.

Moix ha acabat de fiscal anticorrupció perquè gentussa com Ignacio González o Eduarzo Zaplana trobaven que era «molt bo», encara que ni tan sols tenia experiència en la matèria. De fet, va quedar descartat el candidat proposat per la fiscal general, Alejandro Luzón, qui havia destapat el cas de les targetes black, on per cert Moix l’únic delicte que hi veia era la filtració dels correus de Blesa…

Així, és normal que arribats a aquest punt sigui el fiscal general de l’Estat qui afirmi públicament i sense complexos que «s’ha de controlar la premsa». Ja no fa falta ni que sigui un càrrec clarament polític com el Ministre, que hagi de sortir de l’armari. El problema és que en aquestes alçades, i amb aquesta tropa, allò que està en joc ja no és sols la justícia, sinó la democràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *