El prestigi dels mestres

Felipe González, l’expresident del Govern d’Espanya, ha escrit que en una ocasió en què va visitar Finlàndia li assignaren d’assistent una jove diplomàtica d’aquell país nòrdic. Tingueren temps de parlar, González i la diplomàtica. La curiositat va fer que l’expresident s’interessés pels motius pels quals aquella jove havia optat per la carrera diplomàtica. Ha escrit González: “...y ella me respondió algo para mi revelador. Sin atisbo alguno de ironía, me dijo: “Pues porque no tenía puntuación suficiente para ser maestra o profesora de instituto

 

Sin atisbo alguno de ironía”, va postil·lar González; sospitant, és de suposar, que aquest argument en boca d’una diplomàtica espanyola s’interpretaria com una broma o una ximpleria.

 

De l’anècdota de González es pot inferir de forma errònia –el president González fa caure en el parany– que en aquell país nòrdic el prestigi social del professorat és molt alt mentre que a Espanya és baix. I no és cert; hi ha moltes evidències que mostren que a casa nostra la professió docent gaudeix d’una bona, fins i tot molt bona, consideració social.

 

Un dels treballs més recents que evidencien aquest prestigi es va publicar encara no fa un any i recull l’opinió d’una mostra representativa de la població espanyola d’entre 18 i 75 anys. Presentaren als enquestats un llistat de 100 ocupacions i se’ls demanà que les puntuessin de 0 a 100 segons els prestigi o consideració social que els atorgaven. La puntuació mitjana per al professorat de primària fou de 68’2, gairebé la mateixa que l’atorgada als de secundària (68’4). Només nou professions obtingueren puntuacions superiors a les d’aquests docents. En aquest mateix treball es posà de manifest la dissonància entre el prestigi que el propi professorat s’atribueix –que sol ser pobre– i el que la societat li proporciona. Més evidències que certifica aquest estudi: no hi ha dades fiables per pensar que en els darrers anys el prestigi dels mestres hagi baixat.

 

En altres països també aprecien els seus mestres, però és a Espanya on obtenen una major puntuació. Així ho assenyala un estudi també publicat l’any passat. En aquest cas, les dades foren obtingudes mitjançant enquesta a 15.000 persones de 18 i més anys de 10 països europeus. Entre les qüestions plantejades n’hi havia una per mesurar la confiança dels enquestats en tretze  grups socials i professionals, entre els quals els mestres. Doncs bé: els docents, juntament amb els metges i els científics, es situaren a la part més alta del rànquing de confiança, tant a Espanya com en el conjunt dels 10 països. Més encara: la confiança dels espanyols en els mestres (7’4 en una escala de 0 a 10) és superior a la del conjunt d’europeus (6’8).

 

L’anomenat Índex Global de l’Estatus del Professor és un altre indicador que evidencia la bona imatge dels mestres. Es va fer públic l’any passat i es va elaborar amb dades obtingudes d’una mostra de 1.000 persones d’entre 16 i 70 anys de cada un dels països participants (21). Només a Finlàndia i a Brasil hi ha un percentatge major de persones que considerin que els professors faciliten una bona educació a l’alumnat. Aquesta bona opinió sobre la feina dels mestres contrasta amb la dolenta que es té sobre el sistema educatiu (esment: no sobre els mestres); només a sis dels vint-i-un països analitzats tenen una consideració més dolenta sobre el sistema que la que manifesten els espanyols.

 

Som de l’opinió –és una hipòtesi– que el prestigi del nostres mestres –que insisteixo: totes les evidències diuen que és bona– passaria a excel·lent amb una reforma del sistema de formació inicial; un sistema que hauria de captar per a la docència només els millors estudiants. Si ho aconseguíssim ningú no s’astoraria –i tampoc ningú no es confondria– davant manifestacions con la de la diplomàtica finlandesa. Però bé; aquest és un tema que deixam per una altra ocasió.

 

Quan repassava les evidències sobre el prestigi dels mestres em demanava si el president Bauzá deu ser coneixedor d’aquestes dades. Crec que no, perquè s’ha de ser molt betzol per declarar la guerra a un col·lectiu que gaudeix d’un nivell d’estima social tan elevat. Però potser sí; potser les coneix i el seu objectiu és, precisament, capgirar aquest nivell de consideració. Per marcar-se aquesta fita no només s’ha de ser betzol sinó, també, pretensiós i estufat. Ho dic amb tot el respecte…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *