El primer de maig, dia de festa

La galopant crisi de model sindical que vivim es manifesta en tota la seva cruesa cada primer de maig successiu. Cada cop es compten menys participants. La consciència de classe treballadora és cosa del segle XX. Ningú no vol sentir-se part d’una classe oprimida, el que vol és progressar individualment. Per aquest motiu, a les manifestacions de rigor hi van aquells que conformen l’estructura interna dels sindicats, els que gaudeixen dels avantatges que comporta esser alliberat en contrast amb les condiciones que pateixen molts dels seus companys de sector. Per a la resta de treballadors, l’u de maig és sols un dia de descans més dels catorze festius anuals.

Res d’això lleva que un nou sindicalisme professionalitzat i lluny de l’històric paper de corretja de transmissió de partit que tant ha minvat la seva credibilitat sigui tan necessari avui com fa cent anys.

La negociació de les condicions col·lectives de treball, una millor i més justa distribució de la riquesa i la defensa en el si de l’empresa dels drets dels treballadors continuen essent imprescindibles.

Però, per arribar a un nou model perdurable, caldrà eliminar la inexplicable perpetuïtat en els càrrecs dels dirigents sindicals, desterrar les pràctiques de finançament irregular i centrar-se en el paper que la llei els reserva com a representants dels treballadors en defensa dels seus interessos sectorials, defugint l’actual dispersió d’interessos, que sovint fa confondre els sindicats amb els partits polítics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *