El problema (també) és de lleis

Avui ja no és 8 de març i, més enllà de les cròniques de les manifestacions d’ahir, la lluita contra en masclisme i en favor de la igualtat plena desapareixerà de les portades i els debats, reduïda a un terrible contador d’assassinades i a destacar breument informes que palesen alguna de bretxes de gènere encara presents en la nostra societat. També, pel que sembla, tornarà a ocupar un lloc poc preferent de l’agenda política; o, més ben dit, s’apagaran les declaracions benintencionades de cara a la galeria que fan aquells que, precisament, han limitat aquesta imprescindible lliuta.

El mateix president del govern va assegurar ahir que la desigualtat entre homes i dones (causa última de tot el que està passant) no és un problema de lleis, sinó d’eliminació de les barreres de fet. Mariano Rajoy, a més d’enumerar una sèrie de xifres que, en la seva opinió, demostren que la situació de les dones a Espanya ha millorat en els últims anys, afegia que “queda molt a fer, però crec que donem passes en la bona direcció”.

No obstant, s’equivoca Rajoy quan desvincula l’acció legislativa de la resolució del problema. Queda clar que una desigualtat tan profunda, tan instal·lada en la societat, no es cura únicament redactant lleis i normatives, però sens dubte és un ingredient essencial de la medecina. Les retallades en matèria d’igualtat i lluita contra les violències masclistes són una decisió política que en part és responsable dels 17 assassinats de dones que s’han comès enguany. Perquè tirar endavant una llei no és només definir el seu articulat, sinó recolzar-lo amb una partida pressupostària suficient per poder assolir els seus objectius. Valgui com a exemple que la partida de 2016 per a la prevenció integral de la violència de gènere és un 27% inferior al que es destinava el 2010 o que els recursos pressupostaris per a la igualtat de gènere siguin tot just un terç del que representaven fa una dècada.

I de la mateixa manera que cal destinar recursos per fer complir el que ja està aprovat (aquí hi entrarien el desmantellament progressiu del suport a les víctimes del maltractament o l’escassetat de mitjans judicials, policias i assistencials per protegir les dones amenaçades), és necessari legislar sobre qüestions que porten massa temps afavorint la desigualtat de gènere. A l’espera de la concreció del cloquejat Pacte d’Estat, que corr el risc de quedar-se en paper banyat, hi ha camins que s’han de recórrer sense que l’argument econòmic pugui impedir-ho. Un dels exemples més clars és el de la igualació dels permisos de maternitat i paternitat, que a més de beneficiar la conciliació familiar suposarien un factor importantíssim per acabar amb la discriminació laboral que pateixen les dones a l’hora d’accedir a un lloc de feina o de promocionar en la seva empresa.

Per tant, senyor Rajoy, sense negar que la problemàtica és molt més profunda, no podem obviar el paper fonamental que juguen les lleis (i el seu compliment) en aquesta lluita contra la desigualtat, els masclisme i la violència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *