El PSOE, ferit de mort

Ordre! Ordre a la sala! Companyes i companys, la situació és complicada i el calendari no perdona. Ja no tenim temps ni ganes de fer més experiments (mirau si no com va acabar el darrer que ho va intentar) i només ens queden dues solucions: o ens mantenim fermes amb els nostres arguments i les nostres promeses de no facilitar en cap cas un govern de Mariano Rajoy, el que ens condueix inevitablement a unes terceres eleccions en les que segurament perdríem gran part del suport que tenim (i en les que segurament el PP i la seva crossa taronja obtindrien una còmoda majoria), o optam per dir blat on dèiem ordi, és a dir, per una abstenció tècnica (s’ha de ressaltar molt això de tècnica) que acabi amb el bloqueig institucional i ens permeti desenvolupar el paper d’oposició que ens han assignat els votants. Això sí, hem de deixar ben clar als nostres electors i a la ciutadania en general que estam totalment en contra de les idees, les polítiques i les corrupteles del senyor Rajoy. Com? Ben senzill: a la primera votació farem una intervenció dura, d’aquelles antològiques que després s’estudien en les facultats de Polítiques, expressant el nostre rebuig més profund al PP amb un NO que ressoni per tot l’hemicicle; després, en un gir argumental que riu-te’n tu de Lost, el mateix portaveu que 48 hores abans haurà assegurat que la revàlida de Rajoy és el pitjor que li pot passar a Espanya se l’embeinarà i, en un to que la gestora encara no ha decidit, exigirà a tot el grup parlamentari que s’abstengui, pel bé de la democràcia, dels espanyols i del propi partit socialista.

Aquest és, si fa no fa, el relat que va fer la gestora en el Comitè Federal del PSOE de diumenge, que com sabeu va optar per la segona alternativa (el que, segons José Blanco, no us ho perdeu, reforça el partit i suposarà un punt d’inflexió que tornarà a fer del PSOE un partit amb vocació de govern). Els partidaris de facilitar el govern al PP guanyaren per 139 a 96, el que palesa, per una banda, la divisió existent en el si de la formació i, per una altra, l’enorme poder que té la federació andalusa (sobrerepresentada, per cert, en el comitè). No obstant, i sent conscient que no es tracta únicament d’un debat sobre Rajoy sí, Rajoy no (la ferida és molt més profunda i, per tant, molt més greu), no queden gens clares determinades qüestions que jo qualificaria de cabdals per a la supervivència del partit socialista.

Primera: amb quina fórmula es concretarà l’abstenció? El president de la gestora, Javier Fernández, ja ha dit que el mandat és imperatiu, i que per tant tots els diputats socialistes hauran de secundar la decisió de diumenge. Però tant el PSC (7 escons) com el PSIB (2 escons), als que s’han de sumar alguns diputats “díscols” (Margarita Robles, Odón Elorza…), ja han dit que rompran la disciplina de vot, el que escenificaria la divisió socialista en el Congrés.

Segona: com pensen recuperar la credibilitat necessària per desenvolupar la tasca d’oposició, perduda amb un canvi de criteri tan profund? Com podrà Antonio Hernando criticar o rebutjar les polítiques d’un govern que ells, els socialistes, han possibilitat, després del ridícul que suposa defensar fins l’últim alè l’estendard del NO i just després justificar l’abstenció davant un partit “indecent, antisocial i corrupte”?

Tercera: qui serà el cap efectiu de l’oposició, un cop s’hagi celebrat el desitjat congrés socialista? Si el proper secretari o secretària general no és diputat, no podrà capitalitzar el seu paper de líder davant Rajoy ni obtenir la necessària visibilitat de cara a unes futures i possiblement pròximes eleccions. I l’elecció d’un titella no sempre surt bé, com demostra el cas de la secretaria general de Pedro Sánchez.

Quarta: on queda la tan cloquejada democràcia interna? No cauré en la ingenuïtat de no pensar que el recurs de la militància només l’utilitza qui en pot sortir beneficiat, però resulta sorprenent que un partit que diu apostar clarament per donar la veu a les bases intenti ara silenciar-les amb formes que poc tenen a veure amb el que proclamen.

Cinquena: quins seran els efectes sobre les Illes Balears? Francina Armengol ha esdevingut una de les veus més crítiques i més visibles en contra de l’abstenció i, tant si d’aquí uns dies els dos diputats illencs acaten la disciplina de vot com si es mantenen en la “coherència fins el final”, la seva figura pot quedar malmesa, bé a nivell de partit, bé de cara a l’estabilitat dels Acords pel Canvi.

Finalment, s’ha d’acceptar que en una cosa tenen raó els abstencionistes: facilitar el govern no significa garantir la governabilitat. Per tant, quin sentit té “desbloquejar” la situació si després es “boicotejaran” totes les iniciatives populars, començant pels pressupostos? O serà que l’abstenció va més enllà i, com apunten alguns, almenys durant l'”etapa de recomposició”, els socialistes no s’oposaran a les polítiques populars, encara que les intentin ensucrar una mica de cara a un electorat minvant? Personalment, i vist el to excessivament suau de la resolució del Comitè Federal, m’inclín més per la segona alternativa, i per tant reiter la meva percepció d’un PSOE ferit de mort, amenaçat per ambdós costats i amb un horitzó que s’assembla molt al del seu homòleg grec.

Publicat a l’AraBalears (25-X-2016)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *