El respecte a les institucions

No és, per descomptat, res nou, però arran dels dos esdeveniments més recents es fa necessari destacar un cop més l’escàs o nul respecte que tenen els partits cap a les institucions que, almenys en teoria, representen a tots els ciutadans. Malauradament, l’intercanvi d’estampes ha estat sovint darrere la persona triada per presidir el Parlament de les Illes Balears, des de Maximilià Morales a Xelo Huertas, passant per Maria Antònia Munar, i l’espectacle que s’està vivint aquestes setmanes a la cambra autonòmica pot ser qualificat de tot excepte de democràtic. Que un determinat partit utilitzi a conveniència la institució on recau la sobirania popular per tal de dirimir batalles intestines palesa el menysteniment envers la casa del poble i agreuja la crisi de confiança de la ciutadania cap a tot allò que faci olor a política. El sainet Huertas-Seijas-Jarabo-Camargo encara no ha acabat, però les acusacions creuades, l’«i tu més», les demandes i les amenaces continuen minant la imatge del nostre Parlament.

A nivell estatal les coses no semblen anar molt millor. El Partit Popular, en el tercer intent, ha aconseguit el seu objectiu de premiar a l’exministre Jorge Fernández Díaz al capdavant d’una comissió, el que li permetrà obtenir un substanciós plus en el seu salari a costa d’escapçar l’escassa credibilitat que encara projecte la cambra baixa. El govern Rajoy respon així a la pregunta que tots els ciutadans s’haurien de fer: pot una persona que ha estat reprovada per la majoria del Congrés dels Diputats per unes gravacions que en un país normal haguessin provocat la seva dimissió (o expulsió) immediata continuar com a diputat i, més encara, situar-se al capdavant d’una comissió a la Cambra?

En aquest cas, i per desgràcia en molts d’altres, la fidelitat al líder és més important que la idoneïtat de la persona per ocupar un determinat càrrec i, per descomptat, molt més que el respecte que les formacions polítiques haurien de tenir per la seu de la sobirania nacional. Aquí també es dóna l’intercanvi de cromos, amanit amb els canvis d’orientació d’un PSOE incapaç de trobar el seu camí. Resulta preocupant veure com el portaveu del principal partit de l’oposició justificava una nova abstenció davant el PP, per hores després (un cop comprovat que el pes d’aquesta tasca d’oposició l’està portant Podemos) dir que no i a sobre voler apuntar-se un mèrit que ningú es creurà. Tant els socialistes com Ciutadans (que s’entesta en vendre una regeneració inexistent) s’escudaven en un pacte no escrit per repartir-se la presidència de les comissions, el que ens hauria de portar a una altra pregunta: no hauríem de conèixer els ciutadans què hi ha darrere aquests pactes no escrits, que no figuren en cap reglament?

Així doncs, entre presidentes del Parlament expedientades pel seu grup que veuen com l’espasa de Damocles (en forma d’article 39) penja sobre el seu cap, exministres que utilitzen mecanismes institucionals per perjudicar advesaris polítics i que són premiats amb llocs de responsabilitat i altres personatges que creuen que les cambres de representants són un circ o un plató de televisió, la desconfiança segueix ben instal·lada entre la ciutadania, en una perillosa deriva que pot fer trontollar la legitimitat del propi sistema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *