El vot depressiu i el president trol

Tot i que de cada cop són menys, encara hi ha qui acudeix a votar amb alegria, amb la confiança i la convicció íntima de què està participant en la festa de la democràcia, anc que sigui puntualment, per una vegada, que es concreta en el moment -cada cop inaugural i solemne- d’emetre el vot; moment en què es recupera consciència de ser coprotagonista de les decisions que afecten la qualitat de la vida quotidiana d’ells i llurs famílies.

Altres, els impedits que es mouen en els límits d’un sistema que els incapacita, els descreguts o desesperats, els escèptics de tot, els del tanmateix, resten aliens com si la festa no anés amb ells. Són molts: als EUA quasi la meitat de l’electorat.

Una part important del que ha votat i que ha donat la majoria del vot popular a la Sra. Hillary Clinton (a causa del sistema electoral americà no ha pogut traduir-se amb la majoria d’escons necessaris per accedir a la presidència) ha practicat el que s’ha nomenat “vot depressiu”, usant les paraules de Michel Moore, el cineasta i escriptor americà que el mes de juliol d’aquest any -un trimestre abans de les eleccions- ja anticipava que el pròxim president seria Donald Trump.

Diu Moore que molts demòcrates que confiaven en la via de la regeneració de l’esquerra (el que s’entén per esquerra, a l’americana) representada per Bernie Sanders -una candidatura a la qual l’establishment demòcrata va posar fre a les primàries per ser massa “radical”- acabaren per votar a Hillary Clinton, però amb el nas tapat perquè pensaven que l’alternativa era entre la cosa dolenta i allò pitjor.

Cal dir que l’administració Obama, enfront dels efectes devastadors per a la indústria de les deslocalitzacions pròpies de la globalització, no havia atès l’enorme descontent, fins a l’enuig, de sectors industrials desmantellats i deprimits que s’estenia pels nomenats “estats swing” com Ohio, Michigan -on habiten els “blue collar workers”, treballadors industrials amb granota blava- Wisconsin o Pennsilvània.

Votar amb el nas tapat vol dir que s’ha de fer com d’amagatall, sense fer-ne massa proselitisme ni promocionar la candidatura. Altres ni l’arribaren a votar, o es decantaren per terceres vies, fins i tot n’hi va haver que afirmaven que no es tractava de votar amb la vagina, com proclamava Susan Sarandon, una altra representant prestigiosa del món cinematogràfic. Clar que no és el mateix votar amb la vagina que contra la vagina, com ha passat. Més absurd encara és votar en contra de la que és pròpia com ha fet el 53% de dones blanques.

Crec que és certa l’anècdota que m´’han contat que Freud, quan li demanaven que passava amb l’Èdip, la psicoanàlisi, i les dones, responia amb humor propi del patriarcalisme del seu temps que no ho entenia i que esperava que fossin les seves col·legues les que s’esmercessin en comprendre-ho i explicar-ho. Potser la resposta és que no som tan diferents uns i unes i que el grau de masoquisme enfront d’un abusador, sigui sexual o empresarial, que creu que les pot agafar pel cony o pels dallonses, simplement perquè té poder, ha arribat a assolir ja la igualtat de gènere.

Notable és l’apunt que fa Moore respecte a “l’efecte Jesse Ventura” un lluitador professional que va trabucar els pronòstics de politòlegs, experts en sociologia, demoscòpia i altres il·lustrats analistes, sent elegit governador de Minnesota: es tendeix a ignorar la “capacitat de l’electorat per fer el mal” i que -en aquest moment solemne d’emetre el vot del qual escrivia a l’encapçalament de l’article- “potser milions de ciutadans, amagats rere la cortina negra, se senten a ells mateixos com els anarquistes -en la versió depreciativa del terme-, a la fi lliures de fer els que els doni la gana”, que tant se’ls hi fot votar qualsevol cosa, fins i tot a un Troll, com Donald Trump i tota la cohort del Tea Party, Goldman Sachs, lobbies petroliers i armamentístics que es passen el canvi climàtic pel forro i que atempten directament contra la ciència, negant coses tan elementals com la teoria de l’Evolució.

Podríem afegir que altres “outsiders” del sistema cerquen en aquestes circumstàncies el “com pitjor, millor” perquè, convençuts de què cal tocar fons perquè alguna cosa canviï, malden per enfonsar-ho tot.

Ara veurem. No crec que sigui res de bo, vists els noms que es proposen per a les diferents institucions dels amics nord-americans i sabut el paper fonamental que representen els EUA en l’equilibri d’un món que encara no ha anivellat els vasos comunicants de la globalització.

Mentrestant, feria bé la socialdemocràcia espanyola en aprendre la lliçó, no essent-hi de més poder identificar la seva Hillary per tal de no perpetuar-se en l’error. O l’estat espanyol patirà l’acció dels trols eternament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *