Els 7 del PSC

Durant molt temps es parlava a Catalunya dels 25 del PSC. Eren els 25 diputats que els socialistes catalans, amb Carme Chacón al capdavant, van treure a les eleccions del 2008. En aquells comicis, als que Zapatero va arrasar arreu d’Espanya, el PSC va aconseguir el millor resultat de la seva història que, a la llarga, seria la seva perdició. Aquella legislatura va ser un calvari per a ells. Cada votació important sobre Catalunya es plantejava el dubte de si per fi els 25 votarien diferent del PSOE. Però això mai passava, i CiU i ERC utilitzaven aquesta debilitat per fer sang cada cop que podien. En aquells dies, el PSOE era una marca respectada i hegemònica, i voler-se’n separar era com deixar a la guapa del ball per anar a fer copes a la barra amb els frikis. No tenia cap sentit.

Ara, només 8 anys després, tot ha canviat. La fidelitat a Pedro Sánchez fins a les darreres conseqüències ha fet que el PSC no tingués altre remei que prendre la decisió que ha pres: dir no a Rajoy. Escudant-se en allò del #NoesNo que alguns repetien fins a la sacietat, sembla que per fi els diputats catalans votaran diferent del PSOE. Això sí, ara ja no són 25, són 7. La repercussió final no és la mateixa, però l’afronta a la gestora sí. Diran que els deixebles del revalidat Iceta aprofiten el moment més baix del partit per fer-ho, però en realitat no és més que la coherència a una campanya el que els ha empès a desmarcar-se’n. Això, i estalviar-se sortir a la foto dels que van fer Rajoy president. I encara que sembli poca cosa, a Catalunya pot servir per deixar de ser percebuts com a purament unionistes i intentar crear aquest espai de la tercera via que busca Iceta des de que va arribar a la direcció i que fins ara no havia trobat manera d’assolir.

I què farà la gestora contra els díscols? Res. L’estalinista i susanista Micaela Navarro ha anat baixant el to de les seves intervencions i ha passat d’assegurar que ningú votaria en contra perquè la disciplina de vot era sagrada al socialisme, fins a dir no fa massa que no era partidària de la “ma dura” contra ells. Curiosa evolució d’algú que sap que ara mateix no es podria permetre el luxe d’adoptar una mesura tan impopular i qüestionable com enviar els 7 del PSC al Grup Mixt. Més que res, perquè és dubtós que dins de les atribucions d’una gestora (que en teoria només ha de dirigir la transició fins a un nou congrés) estigui depurar de crítics el partit.

Per això i perquè obrir el meló dels díscols, depenent de quants siguin, podria suposar perdre el ‘títol’ de primer partit de l’oposició. Més enllà de que ahir Pablo Iglesias ja exercís com a tal (aguantant els embats de PP, PSOE i C’s, que fins i tot va arribar a insultar explícitament al líder podemita), la possibilitat de que altres com el PSIB puguin aguantar el pols a la direcció podria fer que el partit fos superat en escons per Podemos. Ara mateix són 14 els escons que els separen, i entre PSC i PSIB en sumarien 9. Si algun diputat més com el propi Sánchez i algun més fidel a l’ex secretari general trenqués la disciplina de vot i diguessin no a Rajoy en segona votació, estarien els socialistes disposats a deixar-se fer el sorpasso al Congrés que els podemites no van aconseguir a les urnes? Rajoy, òbviament, estaria encantat. Seria curiós veure com l’estalinisme repressiu contra els crítics empleat per la federació andalusa acaba per enfonsar el poc o gens que li queda al PSOE. A veure després com són capaços de defensar-ho al proper congrés del partit, si és que n’hi ha. Perquè amb aquesta gestora, sembla que els congressos són com els reis mags: que són els pares.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *