Els botons com a símptoma

No som, ja ho sabeu, d’aquells que s’escandalitzen perquè un diputat porti rastes o se’n duen les mans al cap perquè aquell altre ha canviat la corbata per una camiseta reivindicativa. Els parlaments han de ser un reflex de la societat i, sempre mantenint la dignitat que comporta ser un representant del poble, crec que ens hem d’allunyar d’un excessiu codi protocolari (de ben segur que el meu company Albert Candela no hi està gens d’acord, amb aquesta afirmació). De fet, som de l’opinió que són altres tipus de comportaments i actituds els que perverteixen les cambres i amplien la rasa que separa els que tenen un escó i els que, amb el seu vot, els han col·locat allà.

Centrant-nos únicament en el Congrés dels Diputats, hem pogut veure com una vicepresidenta jugava amb la seva tableta durant un ple, a diversos ministres mentir descaradament (los salarios no están bajando en España, senyor Montoro?), a grups parlamentaris que més aviat pareixien penyes futbolístiques i a senyories dirigir-se insults i improperis. I ahir, en la votació dels pressupostos, palesàrem de nou la manca de respecte que tenen alguns a la ciutadania que afirmen representar. D’acord que tothom es pot equivocar, i que potser no hauríem d’elevar a la categoria de problema que un diputat, en un determinat moment, premi el botó equivocat, però per a mi és simptomàtic d’una falta absoluta d’interès pel s’està fent en aquell moment (ahir, l’aprovació de la llei més important per a desenvolupar l’acció política).

El solitari vot en contra del president del Govern, les equivocacions de Pablo Iglesias (agraïdes pel ministre Méndez de Vigo) o l’embull que es feren els socialistes poden resultar gracioses per a alguns, però per desgràcia donen arguments a aquells que defensen la reducció de diputats o els que asseguren que cobren massa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *