Els mallorquins i el lloguer turístic (II)

Com dèiem ahir, el darrer número de Quaderns Gadeso mostra com gairebé un 60% dels ciutadans de Mallorca són contraris a l’ús turístic dels habitatges, però també afirmàvem que aquesta primera percepció genèrica s’havia de matisar i analitzar amb més profunditat.

A l’hora de desenvolupar qualsevol treball de camp, la zonificació que es fa és sempre important per garantir la representativitat i, com hem dit, polsar l’opinió de la ciutadania de la manera més fidel possible. En aquest cas, però, l’esmentada zonificació pren una especial rellevància, doncs com es pot comprovar, els resultats difereixen molt en funció del lloc de residència dels entrevistats.

A Palma, per exemple, és on es detecta un major rebuig envers el lloguer turístic, molt probablement pels tipus d’habitatges que majoritàriament s’ofereix a la ciutat (pisos en finques plurifamiliars), mentre que en les zones turístiques la diferència entre defensors i detractors d’aquest tipus d’activitat es redueix de manera considerable, segurament per la pròpia configuració urbana i, sobretot, perquè molts dels seus veïnats ja “estan acostumats” a una determinada presència de turistes. Per part seva, en el que hem denominat nuclis urbans no turístics (pobles com Manacor, Inca, Binissalem, Felanitx o Sa Pobla) és on es registra un major nombre de no posicionats envers aquesta qüestió.

El Quadern també ens mostra com hi ha un rebuig gairebé unànime al desenvolupament de l’activitat en zones protegides, però un suport significatiu a que els habitatges aïllats es destinin al lloguer turístic. De la mateixa manera, entre un 28 i un 34% consideren adient que els xalets o similars i les cases unifamiliars es destinin a aquest ús. Allà on trobam un major desacord és en el cas dels pisos en finques plurifamiliars (especialment a Palma), doncs la gran majoria de la població considera incompatible la compaginació d’usos (residencial i turístic) en la mateixa escala.

El principal argument dels que es mostren contraris al lloguer turístic és que dificulta (o en casos impossibilita, com hem vist aquest estiu) l’accés a l’habitatge a residents i treballadors. En segon lloc, es destaca un increment de l’especulació vinculada a l’activitat, a la que va unida la gentrificació (expulsió de la població resident en un determinat barri). A l’altra cara de la moneda, els defensors del lloguer turístic destaquen que és un suport econòmic important per a moltes famílies de Mallorca (i més encara en un temps de dificultats laborals) i que suposa un repartiment més equitatiu de la riquesa generada al sector turístic.

Per altra banda, en el cas que s’acabàs regulant el lloguer turístic, tres de cada quatre ciutadans reclama que existeixi un registre on hi figurin tots els habitatges que s’hi destinin, sobretot per poder controlar l’activitat i garantir el pagament d’impostos pels beneficis generats.

En definitiva, un debat polèmic i cabdal que ha de fugir de maniqueismes i mitges veritats i que, per descomptat, no és pot obviar en una comunitat que viu principalment del turisme.

Un comentari a “Els mallorquins i el lloguer turístic (II)

  1. El problema amb el lloguer turístic a sòl rústic és que es fan xalets només per llogar-los i moltes vegades amb piscina inclosa. Els pisos sencers en els cascos urbans de Palma i Eivissa deixen la població local sense pisos per llogar. Grans immobiliàries viuen i promocionen aquest model.

    El lloguer d’habitacions crea un turisme de vivències, de descoberta, que no és especulatiu i que no suposa més construcció. Els visitants solen ser gent amable i culta del nord d’Europa. Petits propietaris obtenen ingressos extra.

    Que cadascú reflexioni sobre aquest fet. Jo em decantaria per una moratòria en sòl rústic i en els cascos antics de Palma i Vila.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *