Els repartidors de carnets

Finalment, després de molt intentar-ho, després de molt insistir i difamar, de molt xiular-lo arreu (anés o no representant a la Selecció) finalment ho han aconseguit: Gerard Piqué deixarà la Selecció espanyola després del Mundial de Rússia 2018. Han estat ells, els repartidors de carnets, aquella caspa furibunda i rematadament fanàtica/patriòtica d’allò que defensen i que radica a qualsevol club de futbol, partit polític, etc. Alguns diuen que la culpa és per voler mesclar futbol i política, i no. Fútbol i política venen mesclats ja de casa. Des de que el món és món, els esports de masses han estat en connivència amb el poder per la seva força mobilitzadora de les masses. Si algú està descobrint ara la sopa d’all, benvingut.

El problema no és mesclar-ho, sinó barrejar-ho tan malament que t’acabi sortint el tret per la culata. Unes suposades mànigues sense la bandera espanyola van ser el tret de sortida perquè tots aquells fanàtics del tuit ràpid, la intoxicació gratuïta i la notícia no contrastada estenguessin l’ombra del dubte. No calia esperar, ni tan sols preguntar, al protagonista: només disparar i esperar a l’impacte. L’impacte, sense cap dubte, ha estat la renúncia del jugador a defensar els colors de la Selecció espanyola. Què més dona si després es va demostrar que era una samarreta de màniga llarga tallada, o si a la samarreta curta no portava ni tan sols la bandera (com els repartidors de carnets creien) sinó només una franja vermella i una altra groga. La ridiculesa de tot plegat fa venir al cap el surrealista episodi de 2007 on s’acusava a Xavi i Puyol de tapar la bandera espanyola a les mitgetes. I són els mateixos, vuit anys més vells, alguns amb un estil encara més porcí, però els mateixos. Els repartidors de carnets de sempre.

Aquests repartidors són els que diuen qui pot ser o no ser del seu club/selecció/país/associació de scouts. Ells tenen la veritat absoluta, són fanàtics d’allò que defensen, i no permeten que algú que no estigui com a mínim igual de boig o desequilibrat com ells pugui estar al seu bàndol. Ells sempre fan bàndols, de bons i dolents, i la nota de tall sempre la posen ells mateixos. Jo he de reconèixer que mai he estat molt fan de la Selecció com a representant de l’orgull d’un país. Poc amant com sóc de les banderes i els himnes, la Selecció espanyola és per mi poc més que el meu equip quan es juguen partits de seleccions. Celebro les seves victòries i em couen les derrotes, però sense més. Per aquest motiu, el meu limitat instint patriòtic em fa sentir-me poc proper a tots aquests que es posen drets quan senten l’himne o que afirmen que matarien per la bandera espanyola.

Ara aquests repartidors de carnets podran celebrar i criticar que Gerard marxi del combinat nacional com una victòria pròpia. Sense ser prou conscients que l’única finalitat d’una Selecció és escollir els millors possibles per guanyar grans tornejos, i que Piqué és ara mateix un dels millors centrals del món (sinó el millor). De fet, ningú podrà dir mai que el central ho ha donat literalment tot per la Selecció. Quan el jugador del Barcelona marxi i deixi rere seu un solar sense substitut possible, els repartidors de carnets encara defensaran que millor així, perquè en realitat no era un dels seus. I ells es pensaran que guanyen, quan en realitat, i com gairebé sempre, són els indiscutibles perdedors d’aquesta història. Que es parteixi la cara un altre per ells, deu pensar Piqué.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *