Els uns i els altres

No sé si és una actitud que es pot evitar, però tots hi caiem. A l’hora de jutjar determinades persones, els passam per diversos prismes i, en funció d’això, valoram el que diuen o el que fan amb més o menys duresa. Justificam i perdonam ràpidament un error greu d’algú que ens és simpàtic o estimam i ens cau com un tir el comentari més banal d’aquell que tenim entravessat. Les persones som així, però massa sovint aplicam aquesta doble vara de mesurar en altres qüestions que exigeixen com a mínim un poc de reflexió i equanimitat.

Dic això perquè l’altre dia vaig rebre, dins un grup de uatsap, la següent notícia: “Els musulmans demandaran Espanya a Estrasburg per les processons de Setmana Santa: és una ofensa per a l’Islam”.  Del titular podríem deduir que tota la comunitat musulmana s’ha unit en aquesta demanda, perquè consideren que “els actes i litúrgies de la Setmana Santa són una ofensa per als milers de musulmans que es veuen obligats a viure la seva fe pràcticament en la clandestinitat”. Però no, són només les declaracions d’un imam britànic (curiosament, en l’article posen entre cometes la nacionalitat) que mai no ha condemnat els atacs dels terrorisme jihadista i que vol imposar la sharia a tot el Regne Unit.

Vaig voler posar el focus d’atenció en aquesta manera esbiaixada de donar les notícies i vaig penjar al grup aquesta altra, on es recullen algunes de les barbaritats que han dit alguns membres de l’església catòlica. Per estrany que us resulti, cap mitjà de comunicació no va titular “Els cristians creuen que hi ha menors que desitgen ser abusats” o “El cristianisme justifica el robatori de nadons”.

Per tant, les opinions d’un imam radical engloben a tots els creients musulmans mentre que si un arquebisbe assegura que “si una dona avorta, dona als homes la llibertat d’abusar del seu cos, sense límits” és únicament una barbaritat (segurament “interpretada fora de context”) d’una persona determinada. No es tracta de justificar cap d’aquestes actituds (més aviat tot el contrari), però sí de reclamar, com deia abans, reflexió i equanimitat. Els populismes, que tant preocupen avui a Europa, creixen en gran part per la manca d’aquest dos elements.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *