En Comú Podríem

La nit del 27S es va constatar el fracàs de l’aposta Catalunya Sí Que Es Pot. No només va ser la derrota estrepitosa d’una candidatura (que per altra banda, en cap moment va tenir cap opció de governar), sinó que va ser la constatació de la més que probable incapacitat de Podem de superar al PSOE a les generals. Un PSC en caiguda lliure va aconseguir quedar per sobre de Cat Sí Que Es Pot, malgrat que totes les enquestes indicaven que quedarien per sota de la confluència entre ICV i Podem.

De cop i volta, part de les bases de Podem van culpar de la derrota al fet de no anar amb la seva marca i els altres partits van culpar de l’excessiva presència de dirigents estatals de Podem. Potser bona part de la derrota simplement va ser fruit de l’incapacitat de defensar fermament una posició respecte a la qüestió nacional.

El cert és que el 27S va ser la tomba de qualsevol intent de confluència a escala estatal i un cop fatal per moltes de les possibles confluències a nivell territorial. Confluir amb Podem va deixar de ser un passaport segur al Congrés i els podemites van començar a dubtar de que 2+2 són 4. Pactes gairebé assegurats com els del País Valencià ara trontollen perquè la part més nacionalista de Compromís no desitja lligar-se a una candidatura eminentment estatal com és el partit de Pablo Iglesias. A Catalunya, Ada Colau ha anat en rescat del pacte que havien signat ICV i Podem per a les generals i s’ha fet amb el control d’una candidatura d’àmbit català on el sobiranisme es podrà veure molt més reflectit que a la fracassada Cat Si Que Es Pot.

A les nostres Illes la confluència pintava molt millor que a altres punts de l’Estat. Era de suposar que tan MÉS com Podem haurien de dur la lliçó apresa dels resultats de maig, on malgrat els grans resultats van ser incapaços de superar en solitari al PSOE a nivell balear, obligant a donar la Presidència a Francina Armengol. En una contesa electoral on prima tant el vot útil i és tan car l’escó com són les generals era de lògica pactar per part de tots dos partits, incloent-hi a potser altres forces com Esquerra Unida. No obstant, a l’hora de decidir en assemblea, la no-confluència va guanyar de forma aclaparadora a tots dos partits.

Potser l’enrenou generat per Podem fent oposició a l’executiu PSIB-MÉS ha tensat massa les coses, potser la gent de Podem simplement va respondre de forma visceral a la negativa a confluir de MÉS, o potser cadascú es veu amb força per a obtenir representació tots sols sense haver d’aguantar a companys de viatge. Segurament és per totes tres raons i alguna més. Però el cert es que tots dos partits han renunciat, voluntàriament, a tenir opcions de superar al PSIB a les generals. Tothom a primat mantenir el control del seu xiringuito.

No obstant, el més greu no és que ara hi hagi tres candidatures de l’esquerra alternativa competint en una lluita fratricida. Al cap i a la fi estem acostumats. Una candidatura MÉS-Podem no era tampoc cap meravella. El més greu és que hem desaprofitat l’oportunitat de configurar una candidatura de veritable unitat popular, amb presència dels diferents partits (anant més enllà de MÉS i Podem) i també amb una vessant eminenment ciutadana. Una candidatura amb referències estatals però de sobirania balear. En definitiva, una candidatura que a imatge de les confluències que van guanyar grans ajuntaments pogués superar el PSOE i canviés el mapa polític balear per sempre. Fent feina en comú potser podríem.

Un comentari a “En Comú Podríem

  1. Tienes toda la razón colega Óscar. Y más aún cuando la tensión en Catalunya conducirá, salvo sorpresa mayúscula, a un desplazamiento coyuntural pero inoportuno de muchos votos hacia PP, PSOE y Ciudadanos, con Rajoy legitimando a un Pablo Iglesias que, en caída libre, ha dejado de ser electoralmente peligroso, para que recupere unos cuantos votos de los que se le han escapado hacia Rivera y Sánchez, que esos sí que preocupan al PP. En este contexto, una de las pocas opciones que tiene Garzón para diferenciarse es llamar al rechazo en la urna del Senado (mediante abstención, blanco o nulos), pidiendo la eliminación definitiva de ese cementerio y no presentando esas candidaturas, una vez que una coalición ganadora por el cambio no ha sido posible. De esa forma, dejará a Podemos a su derecha de una vez y no permitirá que Ciudadanos monopolice la causa de suprimir el Senado, que es muy probable que la presente el 7 de noviembre. En mis artículos sobre el Senado aquí mismo están documentados los resultados de las elecciones 20N al Senado, con éxito de seguimiento en toda España de la consigna de rechazo surgida del 15M a pesar de que nadie apoyó y los medios la silenciaron, y líderes de ese rechazo en Baleares. IU perderá una oportunidad de oro si no se apropia de esta consigna, que está a huevo para el que se atreva, y que además, salvo que yo me quede de piedra, no creo que a IU le haga ascos una reforma constitucional que nos conduzca a una sola Cámara, el Congreso, en Las Cortes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *