En nom de déu (I)

Fa ja una bona partida d’anys, en els meus temps d’estudiant universitari, discutia amb una amiga sobre una noticia que havia aparegut en un diari local: els pares d’un nin rebutjaven que el seu fill rebés la transfusió de sang que necessitava per sobreviure. El motiu? La seva religió no ho permetia (eren, com haureu suposat, testimonis de Jehovà). Aquella amiga compartia la decisió d’aquelles persones i intentava argumentar-me que la creença, la fe, és el més important que hom pot tenir. Fins i tot a costa de la vida d’un infant?, retrucava jo, pensant en el mite del sacrifici d’Isaac. Sí, deia ella, perquè si el seu fill moria era per voluntat de Déu i si vivia gràcies a una pràctica prohibida mai no podria escapar d’aquest estat d’inexistència que és la vida terrenal i, per tant, ressuscitar.

Més recentment, en el denominat cinturó bíblic d’Holanda, s’ha registrat una nova epidèmia de Xarampió perquè la majoria dels residents d’aquella zona rebutgen la vacunació per motius religiosos. De moment s’han declarat quasi cinc-cents casos de menors afectats, encara que es creu que podrien ser molts més, per tractar-se d’un tipus de població que no sempre va al metge ni avisa les autoritats sanitàries. Es tracta, de nou, d’una confrontació entre coneixement i fe, entre ciència i creences, i és difícil actuar quan hi ha persones que consideren que els virus i les malalties formen part del pla de Déu. Allà, com a l’estat espanyol, les vacunes són voluntàries, però cada cop hi ha més veus que reclamen un canvi en la legislació perquè la religió no es pugui avantposar a la salut pública ni, sobretot, al benestar dels menors.

La religió és una qüestió molt personal, i cadascú té el dret de viure segons els preceptes d’una determinada fe o fins i tot practicar allò que podem denominar religió a la carta; és a dir, agafar únicament les coses que em venen bé i relativitzar o fins i tot ignorar les que poden interferir en el meu dia a dia. En aquesta línia, em ve al cap una altra anècdota, menys greu però igualment exemplificant: un amic que fa estona treballava a la recepció d’un hotel havia de dedicar-se durant algunes setmanes a fer d’ascensorista perquè habitualment s’hi allotjava un grup d’ara no em faceu dir quina religió (crec que eren jueus ortodoxos) que tenia prohibit tocar aparells electrònics. És a dir, que podien utilitzar l’ascensor però no prémer el botó, com tampoc no podien mirar el televisor però sí demanaven pel resultat del partit de la nit anterior. Això sí, gaudien de la piscina i de l’aire condicionat sense parar-se a pensar com es refredava l’ambient o com es depurava l’aigua (continuarà).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *