En nom de déu (II)

(ve d’un article anterior) Però sense voler atiar el foc d’un tema tan controvertit (bé, sí, precisament amb aquesta intenció), crec fermament que han d’existir uns límits socialment i legalment imposats. Per descomptat, els esmentats abans (salut pública, benestar dels menors), però també altres com ara la discriminació per gènere. En una democràcia moderna no podem acceptar la mort d’infants per malalties perfectament tractables perquè alguns les considerin proves divines que s’han de passar sense ajuda mèdica ni tampoc permetre que, en nom d’una entitat superior (i sovint en base a interpretacions esbiaixades), les dones estiguin condemnades a jugar un paper secundari, a utilitzar una determinada roba o a estar sotmeses a un ferri control per part dels homes (molt preocupant en alguns col·lectius musulmans). En aquest sentit, s’han de perseguir comportaments i consignes que s’han instal·lat en aquesta societat nostra i que aspiren a invisibilitzar i discriminar les dones pel simple fet de ser-ho.

No estic afirmant, ni prop fer-hi, que la religió estigui darrere tots aquests mals (encara que, en nom de Déu, Jehovà, Al·là o qualsevol altre divinitat s’hagin comès i es cometin autèntiques barbaritats), però sí que hi ha massa persones i entitats que els relativitzen o justifiquen passant-los precisament pel sedàs de la fe. Com mai no em cansaré de defensar, la transmissió de les creences s’ha de circumscriure a l’àmbit personal i familiar (parroquial, si voleu), però vigilant sempre que no s’anteposi a les llibertats individuals i col·lectives inherents a un estat aconfessional ni que aspiri a marcar o modificar les regles que ens vulguem marcar entre tots.

Publicat a l’AraBalears (14-III-2017)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *