En Pep paga!

Coneixia una família benestant, integrada per una relativament nombrosa quantitat de membres que, sense que se’ls hi conegués a alguns d’ells cap activitat laboral o, a alguns altres, feines no massa ben pagades, gaudien en canvi d’una considerable capacitat de despesa; considerable, en relació als ingressos que hom hi podia calcular i que no dubtaven en dedicar a la “bona vida”.

Ja saben, per a molts, la “bona vida” s’entén com poder vestir i menjar bé, cuidar la salut, donar estudis als fills, fer algun viatget i envoltar-se d’uns quants signes externs; tot plegat els hi atorgava una imatge de poder accedir a la satisfacció dels desitjos materials. Això és, de “tenir possibles”.

Si qualsevol, encuriosit, es demanava d’on sortia tot aquell dineral, invariablement, amb veu baixeta, mormolaven: “En Pep paga!”. A continuació venia un somriure de complicitat.

No continuaré amb la història perquè tanmateix, i sense ser-ho molt, sóc més bon escoltador que hàbil narrador i perquè només m’interessa transmetre’ls-hi que el tal Pep treballava de bon de veres, tot i que l’activitat a la qual es dedicava fos una mica peculiar.

En Pep era una persona estimada per tots ells, que el tractaven amb admiració i reverència. Per descomptat no el deixaven ni que es constipés; al primer atxem ja li tenien la flassada i la infusió d’eucaliptus, l’arbre de la salut, a punt. Vull dir que el tractaven a cor què vols, cor què desitges (al cap i a la fi, com en totes les dedicacions, s’hi jugaven interessos bons, i no tan bons, en aquella dedicació amorosa que, per descomptat, era autèntica).

Ara ve com m’aprofito d’aquest pròleg per anar al bessó de què vull dir, que no és més que fer un comentari sobre què molt encertadament va dir al Parlament no fa molt, el passat dia 7 de març, la nostra presidenta del Govern, Francina Armengol, reclamant al Govern estatal que no anés més cap avant en la privatització d’Aena, perquè l’empresa responsable dels aeroports «s’assembla més a una caixa registradora que a un servei públic».

El comentari és el següent: No només Aena; totes les Illes semblen una caixa registradora per al Govern estatal. És més, sembla que en l’única cosa que semblen esmerçar-se és en l’actualització de la tecla que registra les entrades.

Si l’Estat Espanyol fou una empresa privada, ben aviat totes aquestes lluminàries que el governen serien acomiadats sense cap indemnització.

A cap empresari digne d’aquest nom, que és un nom digne -dic empresari, no pelotari- se li ocorreria tractar el seu departament més important, que som nosaltres, i que és el de vendes i oferiment de serveis, d’aquesta manera tan grollera amb la que som tractats. Més aviat al contrari, el bastiria d’allò més bé, posant-l’hi a l’abast tots els recursos necessaris per fer del producte a vendre quelcom permanent per apetitós; que fos l’èxit de la demanda el motor mateix de l’augment de la qualitat del producte i de la qualitat de la demanda. D’això se’n diu dedicar-se a crear riquesa, treball i guany per a tots.

Però, d’aquells empresaris que afirmaven que de l’empresa n’havien de viure generacions de fills i néts, dejectant l’estratègia del curt termini, del guany immediat, per ser pa per avui però fam per demà, en queden encara? I tant que sí! Puc donar fe que existeixen, tot i que ja n’estan acostumats al fet de veure com enfront de les temptatives d’introduir una mica de racionalitat en la convivència i el medi de la nostra comunitat, d’altres s’hi oposin amb poderosos interessos interns i externs que passen de creure que la solidaritat i la responsabilitat social són riquesa.

El model imaginari que sembla guiar l’acció del Govern d’Espanya és el de l’empresari corrupte, delinqüent, especulador i depredador que se’n fot de les deixalles i les runes que deixa per allà on passa i embruteix l’activitat d’aquests altres que es dediquen a invertir, millorar, crear treball estable i ben pagat. És el model Cursach.

Si parlem de doblers públics, és ben clar que ens munyen, ens menystenen i ens menyspreen. “Pobrets, aquests illencs són molt pocs i no pinten una regadora en l’àmbit estatal”.

Nosaltres, d’alguna manera, som en Pep. Res a veure amb aquest Pep, de qui els hi parlava a l’inici de l’article; perquè a nosaltres, els illencs, és ben clar que només ens estimen pels doblers. Si ens constipem, ja podem anar ben alerta perquè les fregues ens les haurem d’aplicar nosaltres; amb eixut, que no quedaran ametllers ni per fer oli pel massatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *