Enfront del mal, molts tornem zombis

Com explicar la maldat d’atemptats terroristes, guerres, tortures, agressions i violència; de la psicopatia, de la indiferència mancada d’empatia davant l’espectacle d’una mediterrània que s’omple de cadàvers? Com defensar-se de l’horror que això suscita?

Ja que sembla no haver-hi manera de resoldre-ho, hi ha qui fa recerca de la causa tractant de trobar les proves sobre l’existència i influència d’un gen del mal. Ho fan, per exemple, a l’Institut Karolinska d’Estocolm on els neurocientífics ja han trobat evidència d’una relació entre l’agressivitat o la violència i les variants de dos gens -el MAOA i CDH13- que s’allotgen en el cromosoma X, la qual cosa explica que els seus efectes siguin superiors en homes: només en disposen d’un, que en cas de patir l’alteració, no pot ser compensat amb l’altre.

S’ha batiat el MAOA com a gen del guerrer, ja que regula l’absorció de la dopamina (un dels neurotransmissors -en aquest cas relacionat amb les emocions amoroses intenses i la violència- que activa o inhibeix els impulsos electroquímics entre neurones del cervell) i la formació de connexions neuronals que predisposen a una conducta agressiva.

Des d’altres contrades del coneixement preval la recerca sobre la què, podríem dir, maldat inoculada a través de l’orifici que deixa la privació de les necessitats i la frustració dels desitjos; o aquella potenciada mitjançant agents tòxics, com ho fan l’alcohol i les substàncies psicoactives, que influeixen definitivament sobre les conductes violentes.

El debat sobre les influències, interrelacions i les causes de la violència, hereditàries, psicològiques i ambientals, ve d’antuvi. En qualsevol cas planteja qüestions, encara irresoltes, que tenen repercussions gravíssimes sobre la societat tal com avui l’entenem. En el codi penal, en el dret laboral o en la bioètica, per exemple.

Les qüestions sobre afers multicausals, complexos, no solen tenir respostes simples. Mentre ens perdem en la recerca de la solució a la xacra del terror, haurem d’agrair el fet d’estar dotats amb un cervell sensible, previngut per poruc, astut; per protegir el seu equilibri psíquic, es defensa amb la sofisticació, que, com saben, és una manera de fer semblar allò que no és.

Dels mecanismes de defensa presentats magistralment per Freud se n’ha escrit molt. Potser cal recordar que en realitat es tracta d’una activitat inconscient -val tant com dir que hom mateix no se n’adona d’ella perquè no es veu quan es mira- dedicada a fer la vida una mica més suportable, més plaent per a l’instància imaginària nomenada Jo, que sembla tan estimada arreu; fins i tot quan no se l’estima.

D’entre aquests processos adulteradors, de maquillatge, hi trobem l’aïllament: un procés psicològic que separa les idees sobre la realitat de les emocions que aquella suscita; de manera que ens podem relacionar, indiferents, amb situacions traumàtiques, que de veres ens han afectat. Podem parlar d’elles però sense sentir dolor, fins i tot fent-ne acudits.

L’aïllament forma part d’una de les activitats quotidianes a què es dedica la nostra ment en aquest dia sí i altre també que insisteix a colpir-nos amb notícies i experiències que provoquen calfreds per terrorífiques. A la qual cosa s’hi afegeix l’ajut de veure i sentir parlar a les televisions de situacions reals -o de ficció, gairebé en el mateix plànol- amb similar format i mateix volum, la qual cosa actua com un vertader programa d’espectacularització acompanyada d’una dessensibilització sistemàtica, en llenguatge dels enginyers de la conducta.

«Qui poc t’atany, poc te plany», «Mal te plany qui no t’atany», «mal dels altres, rialles són», refranys que formen part de l’experiència ancestral, mostren clarament el resultat d’una activitat de desafecció semblant a la que es dedica l’aïllament com a defensa: fer com si les coses no t’afectessin tractant de posar distància del succeït, expulsant el mal envers als fondals de la ment on habita l’oblit, a força de restar-li substància emocional a la idea; o alliberant alguna mica d’angoixa en forma de rialla en projectar-la sobre esquena aliena.

Una activitat emparentada amb els processos de dol. Ja que ens hem d’esforçar a simular el mecanisme de l’aïllament, anestesiant-nos; aquest cop de manera conscient i deliberada, fins a desvitalitzar-nos i esdevenir zombis.

Com no arribar a la conclusió -perdonin l’obvietat- de l’evasió d’un intens malestar psicològic com a causa de la fuita obsedida cap a la salut i l’eufòria, fent com si el mal no anés amb nosaltres i no passés res?

2 comentaris a “Enfront del mal, molts tornem zombis

  1. Bona tarda, m’ha agradat molt l’article i voldria tenir accés al treball d’investigació que cites al principi. Podria sisplau enviar-me la cita complerta? Miraria de localitzar-lo. Moltes gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *