Enquestes

Ens trobam davant un gran monstre anomenat desconfiança que amenaça amb engolir-ho tot. Dins la seva panxa ja neden els polítics, els periodistes, els economistes i, naturalment, les empreses demoscòpiques. Les recents eleccions estatunidenques, que han donat una victòria a Donald Trump que ningú no va saber veure o ningú es va atrevir a pronosticar, han posat el focus principalment en el paper que ha jugat la premsa i en els errors dels centenars d’enquestes i sondejos que s’han fet des de l’inici de la seva carrera electoral.

Primer afirmaren que era impossible que Trump aconseguís superar les primàries; després, que el seu partit l’obligaria a renunciar; finalment, que no tenia pràcticament cap possibilitat davant Hillary Clinton, vistes les seves maneres barroeres i els pocs suports que rebia del seu mateix partit. Però dimarts passat, els EUA i el món sencer veieren com les enquestes, de nou, fallaren. Què ha pogut passar, es demanen ara molts. Continua sent fiable la demoscòpia electoral?

En primer lloc, i deixant de banda els efectes endevinatoris que no s’haurien d’atribuir a les enquestes, s’han d’acceptar els errors comesos (encara que no siguin tan profunds com alguns volen fer creure); l’autocrítica és inevitable i s’ha de replantejar tant la manera de recollir les dades com, sobretot, el tractament posterior que se n’ha de fer. Per exemple: no es pot evitar que existeixi el denominat vot ocult, que en casos com el del vilipendiat Donald Trump segurament és molt significatiu (gent que donada la seva impopularitat s’estima més no contestar), però tampoc caure en el parany de publicar resultats esbiaixats perquè els partidaris de l’altra candidata no tenen cap problema en expressar la seva intenció de vot.

També s’ha de tenir en compte l’efecte de la majoria: encara que sembli mentida, hi ha algunes empreses dedicades a la prospecció política i sobretot grans mitjans de comunicació que no s’atreveixen a anar en contra del corrent majoritari i, per molt que les dades que han obtingut difereixin substancialment de la tendència general, es retorcen perquè s’hi acabin adaptant o simplement no es publiquen.

En tercer lloc, en aquesta creixent manca de credibilitat no podem oblidar la manipulació interessada dels sondejos per part de determinats mitjans o grups de pressió, que amb la publicació de resultats a conveniència intenten influir o, més col·loquialment, captar adeptes per al seu sant. Un dels casos més clars i més preocupants fou el de la suposada enquesta exprés que va realitzar Metroscopia quan Pedro Sánchez es va carregar Tomás Gómez com a candidat a la comunitat de Madrid. En poques hores, el PSOE va experimentar un curiós i sorprenent canvi de tendència.

Sens dubte, no es poden obviar les dificultats afegides que impliquen els escenaris dividits i volàtils, amb actors nous (el cas de Podemos i Ciutadans a les eleccions espanyoles) o amb circumscripcions electorals on uns milers o fins i tot uns centenars de vots poden inclinar la balança cap a un costat o cap a un altre; situació encara més complicada als EUA, on el candidat que obté un vot més que el segon s’emporta el premi sencer. De fet, en unes eleccions on hi han participat 120 milions de persones, els resultats s’expliquen per uns 100.000 vots (menys d’un 0,1%, un marge d’error que cap enquesta pot superar) que varen inclinar la balança cap a Trump en determinats estats clau.

En qualsevol cas, i tornant al començament, cal que els que es dediquen a fer enquestes i sondejos reflexionin sobre el seu paper en la societat del segle XXI, perquè ens agradi o no, continuen sent la millor eina (o si voleu la menys dolenta) per prendre el pols de les opinions i percepcions de la ciutadania. La seva fiabilitat dependrà en gran mesura de la seva capacitat per adaptar-se als nous temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *