Enquestes

Les enquestes són enquestes i, per tant, s’equivoquen. En la seva naturalesa mateixa existeix l’error. En el que solen errar menys és en la definició de les tendències. De totes, la que en la serie històrica més encert ha tingut és precisament, la del CIS. Això no deixa, però, que pel fet de ser realitzada per un organisme públic, sigui la més criticada. Amb encert o error, la publicació de l’enquesta del CIS causa impacte. Tan és així, que la llei electoral espanyola prohibeix la publicació d’enquestes durant els darrers cinc dies de campanya, per evitar que puguin influir en la decisió dels electors. Desconec el grau de influència que pugui tenir l’enquesta que s’ha fet publica aquests dies sobre el comportament electoral, però si que dona peu a diferents lectures, totes més que interessants.

El vot útil, esgrimit de manera reiterada per els dos grans partits que havien dominat el mapa polític espanyol fins fa poc, sembla que es podria volatilitzar, especialment pel que fa referència a l’esquerra de l’espectre polític. Volatilitzar, o canviar de mans. Aquest és un vot que tendeix a apostar a cavall guanyador, acomodat, lligat, conscient o conscientment, al poder i a la por del canvi. En aquest sentit, als populars les queden encara certs arguments per poder apel·lar al vot útil, a pesar de la fragmentació que s’està produint. En el cas dels socialistes, aquesta possibilitat se’ls fa més remota: no són el partit de govern i la seva segona posició està més que en dubte. Sembla, de totes maneres, que el vot útil ha de tenir una influència menor en el resultat final, en la mesura que l’opinió publica es polititzi, com succeeix més i més.

En el panorama que s’està obrint, al PSOE se li fa imprescindible participar en el futur govern. No fer-ho, o simplement deixar que governin altres amb la seva abstenció, li podria representar un cost massa alt per poder-se’n recuperar amb posterioritat. A no ser que la seva abstenció representés donar pas a un govern d’esquerres; llavors, la seva evolució seria més que imprevisible, encara que amb poques probabilitats de tornar a recuperar el seu paper predominant. El seu panorama no és fàcil. Com deia, els és imprescindible ser al govern. Al seu favor tenen que és molt poc probable que no hi sigui, si així ho decideixen. No s’albira cap escenari de futur govern en què ells no siguin necessaris. Activament, o a través de l’abstenció, seran necessaris. Per ventura, aquesta sigui la seva millor carta a jugar.

El vot sociològicament d’esquerres és trobarà en la disjuntiva d’haver d’escollir, bàsicament, entre el PSOE i Units Podem (MÉS). Serà un vot actiu que decidirà quina és la força predominant a l’esquerra per als propers anys. Aquests darrers mesos el socialistes han enviat dos missatges molt concrets a l’electorat. El primer, l‘aposta clara i contundent, referendada per la majoria de militants, d’un govern de coalició amb Ciutadans, amb un programa econòmic lliberal. El segon, el rebuig, igual de clar i contundent, a una candidatura única de l’esquerra a València i altres llocs. Els dos missatges van en el mateix sentit. El segon, conté un aspecte encara més enigmàtic: si l’única manera possible d’acabar amb la majoria absoluta del PP al Senat és a través de candidatures conjuntes d’esquerres, per què no s’accedeix a la proposta valenciàna?

En aquesta diputa per l’hegemonia, les enquestes marquen una tendència clara a favor d’Units Podem (MÉS). Hem d’interpretar que les passes que ha fet el PSOE, i la contundència dels seus missatges, han estat per donar confiança al centre. Des d’aquesta perspectiva, ser l’única força imprescindible per formar govern seria un èxit. No obstant això, una victòria que tindria molt de pírrica si es té en compte la seva condició de soci minoritari en què presumiblement es trobaria. La conquesta del centre, una aspiració gaire bé malaltissa durant anys, possiblement no sigui més que un mite en una societat cada cop més polaritzada i que demana un canvi profund. S’hauria arribat al centre, quan el que calia era caminar cap a l’esquerra, esperant tenir la mateixa sort que Cristòfol Colon.

Malgrat tot, i suposant que a l’esquerra hi hagi un vot útil o indecís entre una moderació temperada i una radicalitat amb arguments, per quina de les dues opcions es decantaria aquest? Tant des de la teoria del cavall guanyador, que diuen les enquestes, com des de la lògica interna de l’esquerra, sembla raonable pensar que ho podria fer en favor de l’opció radical. Davant això, per capgirar aquesta possibilitat només queda el missatge de la por d’allò desconegut. Ara bé, no crec que el moment actual, quan la cruesa de la realitat només deixa marge per somiar, la por qualli. Avui, el missatge de la centralitat no es cap garantia per formar un govern d’esquerres i de canvi, que és el que segurament desitja una majoria de gent. Simplement, aquesta és una lectura, de les moltes possibles, de l’enquesta del CIS.

Publicat a l’AraBalears (12-VI-2016)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *