Errors del sistema?

Quan pugui, em matarà. Amb aquestes paraules que traspuen resignació davant un sistema que li ha fallat resumeix el seu calvari la dona de 36 anys víctima d’una brutal agressió masclista per part de la seva exparella, que ja havia trencat l’ordre d’allunyament en set ocasions per assetjar-la, tant personalment com a través de les xarxes socials.

Els fets posen els pèls de punta a qualsevol: la dona surt a passejar el seu ca i just quan surt de ca seva dues persones s’hi tiren a sobre, la lliguen de mans, li tapen la cara amb una calça i la fiquen dins un cotxe. Des del primer moment, ella se’n tem que un dels agressors és la seva exparella. Després de fer 25 quilòmetres, arriben a una casa on la torturen: pallisses, líquids abrasius, insults… fins i tot li posen cola a la vagina. Quan es cansen, i després d’amenaçar-la amb deixar-la sobre les vies del tren perquè mori atropellada, l’abandonen nua en un descampat. La dona, traient forces d’on no n’hi ha, aconsegueix arribar a una farmàcia, des de la que avisen als serveis de salut i a les forces de seguretat.

A partir d’aquí, cal demanar-se què ha fallat perquè aquesta dona, que havia denunciat, a la que havien garantit la seguretat després de múltiples denúncies, hagi hagut de passar per aquest calvari. Com s’explica que després de trencar repetidament les ordres d’allunyament el jutge, en contra de l’opinió de l’acusació i la fiscalia, deixàs en llibertat l’agressor? Com pot ser que, per casualitat o no, el dispositiu electrònic que se li havia col·locat no funcionàs en el moment de l’agressió?

Hom dirà que els jutges són humans i es poden equivocar, però sense assenyalar a ningú en concret (i a tothom en general) sembla que encara pesa més una indefensable presumpció d’innocència (quan els indicis són tan clars com en aquest cas) que la vida i la dignitat de la víctima. Si no, com s’explica que es denegàs l’ordre d’allunyament sol·licitada per una dona just després de ser agredida per la seva parella a Sevilla perquè segons la jutgessa no hi havia una “situació objectiva de risc”? Un mes després, la dona era assassinada.

No serà que tot s’ha d’emmarcar dins el masclisme que encara impera dins la nostra societat, incapaç d’aturar aquesta xacra de la que els assassinats només són la part més greu i més visible? Com a mostra, basta veure l’inacceptable manifest que va llegir la regidora d’igualtat (!) d’Olivares en el suposat homenatge que el consistori oferia a la que és, per ara, la darrera víctima mortal de la violència masclista: “La corta vida de Estefany es ejemplo de vida de sacrificio, de heroína, de saber cómo callar, de aguantar que le peguen, que la humillen, que le peguen, como decía Estefany, como él sabe hacerlo… sin dejar marcas. Una heroína en silencio… ¿Hay algo más heroico que aguantar todo lo que ella ha aguantado sin hacer que se note?

De veres després d’això ho podem atribuir tot a errors d’un sistema que s’ha de millorar? O parlam d’un problema molt més profund que pocs tenen la valentia de reconèixer i, per tant, d’enfrontar?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *