Espanya castrista

No hi cap dubte que a les acaballes del seu regnat el rei Joan Carles ha aconseguit simbolitzar amb plenitud la imatge que del seu regne es té a l’exterior i la que té una bona part dels ciutadans espanyols.

A un vell país ineficient li correspon el símbol d’un monarca perpètuament amb crosses, incapaç no ja de pronunciar un discurs sinó llegir-lo amb correcció sense incórrer en errades ni inventar-se paràgrafs.

Són aquestes les anècdotes, no precisament heroiques, que ens deixen els nadals del llarg final del joancarlisme. L’any passat va portar hores als treballadors de TVE l’enregistrament d’un discurs de minuts. Enguany, la intervenció a la Pasqua Militar ha estat gloriosa.

Ma mare és cubana. Va arribar a Espanya abans de la revolució, però, sense caure en el fanatisme de molts dels seus detractors, no ha estat mai molt partidària del règim que impera a l’illa caribenya. Ha estat mèrit de la Casa Reial i d’un humil jutge de províncies que als seus vuitanta anys s’hagi fet castrista. Castrista del jutge Castro. És innegable que, com ella, hi ha molts castristes que no s’ho haurien imaginat mai.

Sembla, però, que qui correspon, no vol entendre de cap de les maneres el que està succeint.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *