Espanya i Iugoslàvia

Iugoslàvia va esser un estat construït després de la primera guerra mundial, just després de la desfeta dels imperis austre-hongarès i otomà. Després de la segona guerra mundial, i sota la Lliga dels Comunistes, el canceller Tito governà un país multinacional amb una constitució formalment federal, i amb una governança política que tenia en compta els equilibris interns territorials. De fet les fronteres actuals de Bosnia-Herzegovina, es conformaren inicialment com un estat tap per les tensions històriques entre serbis i croats, i a on els musulmans jugaven un cert paper d’equilibri.

Amb la mort de Tito i després de la caiguda del mur de Berlín, les polítiques sobre Iugoslàvia des el món occidental, anaren a l’aposta pel seu desmembrament. Ho facilità la posició dels governants iugoslaus, que sota la por a la pressió occidental, acceleraren la identificació dels interessos serbis com els pròpiament iugoslaus. Les guerres als Balcans tornaren a sorgir i l’antic mapa unitari iugoslau ha quedat totalment esmicolat.

La proclamació unilateral de la independència croata, va ser immediatament recolzada per Alemanya i l’estat Vaticà. I el bombardeig de la OTAN sobre Sèrbia, va debilitar qualsevol possibilitat de resposta militar. Una vegada trencada l’antiga Iugoslàvia, la tensió de la guerra passà a l’estat tap de Bosnia amb les seves tres minories, i posteriorment a la separació de la república de Sèrbia, mitjançant votacions d’autodeterminació, de les actuals repúbliques de Montenegro i de Kosovo (aquesta darrera no reconeguda per l’estat espanyol).

Voler imposar el nacionalisme serbi com l’hegemònic de la república iugoslava, va dur a la ruptura interna no tan sols de Iugoslàvia, sinó de la pròpia república sèrbia. És clar que no és pot fer una comparació mimètica amb Espanya. Sèrbia mantenia uns principis econòmics més basats en el sistema socialista antic i les noves repúbliques abraçaren entusiàsticament les excel·lències del neoliberalisme. És obvi que això va ajudar al seu reconeixement i suport internacional. El fet és que després de fortes confrontacions, hi ha una nova realitat als Balcans. Molt gràficament reflectida en el mon dels esports. Iugoslàvia era una potència en el món dels esports. Ara Sèrbia, Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Montenegro, Bòsnia, són noms habituals en les fases finals dels esports d’equip a l’àmbit europeu i mundial. Kosovo ja juga la fase classificatòria de seleccions europees de futbol. Fins i tot es juga una Lliga balcànica de basquet. Els interessos comuns dels estats veïns, comencen a ser tractats millor a partir de les negociacions entre iguals, que no des de la imposició suposadament arbitral, d’un govern central unificador.

La realitat espanyola no és nacionalment tan diferent com era la iugoslava. El discurs espanyolista sobre la sobirania única dels espanyols, és molt similar al discurs de la gran Sèrbia immobilista quan és volia vestir de patriotisme iugoslau. Els anglosaxons són més pragmàtics i menys fonamentalistes. En cas de necessitat i davant l’evidència de noves realitats, saben obrir formes de diàleg i d’establiment de mecanismes democràtics, per tal d’arbitrar solucions polítiques als problemes i evitar els enquistaments que sols enverinen i compliquen les situacions.

Els referèndums de Quebec i Escòcia no sorgiren per casualitat. Al darrera hi va haver tensions polítiques, xantatges institucionals, pressions mediàtiques…Però també la lectura dels resultats electorals en els territoris en qüestió. Quasi el 75% dels votants a les actuals formacions polítiques a Catalunya, estan d’acord en realitzar un referèndum per conèixer amb garanties quina és la voluntat sobirana dels catalans. Aquesta dada la saben llegir a Europa.

Per què el govern espanyol i les forces polítiques que l’han deixat governar, no són capaces de fer aquesta lectura? Creuen que amb el poder judicial, després el policial i si cal el militar, ho tindran tot arreglat? Des de 1812 fins a 1978 han anant perdent contínuament territoris, amb la seva visió patriotera i immobilista de defensa de la sagrada unitat territorial. Encara no han volgut entendre res del que ha passat a la Història d’Espanya? No s’en adonen que el problema ja no és de tipus identitari, sinó pura i senzillament de caire democràtic? O sí que s’en adonen, però per això en reneguen? Ens esperen uns temps d’enfrontaments i patiments. El corc econòmic-polític central que governa l’estat sap que se juga la seva capacitat incondicional de domini. I no vol perdre’l. Volen vendre la seva hipotètica derrota com una derrota de tots. La majoria de la població i dels diferents pobles de l’estat, no perdem res en comprendre, facilitar i respectar les decisions sobiranes dels catalans. Fins i tot hi podem guanyar. Ja sia en salut democràtica individual, ja sia en comprendre la força de l’autoestima col·lectiva dels pobles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *