Espanya? (II): Estat plurinacional d’Espanya

Avui dia està molt de moda –ho celebr– la paraula “plurinacional”. A l’anterior article ja vaig dir que Espanya, per definició, és plural. Vull raonar aquesta afirmació:

La paraula “Espanya” deriva de la paraula llatina “Hispania”. A l’Edat Mitja, les paraules llatines iniciades en “hi-”, en moltes llengües romàniques, passen a perdre la “h” i a transformar la “i” en “e”. Pel que fa a la “–ni– ”, passa a la “–ny–” catalana o a la “ñ” castellana.

Si Espanya ve d’Hispània, què vol dir Hispània? No vull entrar al nivell etimològic, on hi ha diverses teories, si no al concepte llatí. Hispania és un mot que passa a denominar, pels romans, les terres a l’oest dels Pirineus. Tenen el mot grec Iberia, però usen primordialment la paraula Hispania, per a referir-se a una zona geogràfica habitada per un conjunt de pobles (ibers, celtibers i celtes, amb les seves múltiples subdivisions) que coneixen. Posteriorment, Hispània serà la diòcesi que engloba diferents províncies: des de la Gallaècia fins la Mauritània Tingitana i des de la Baleàrica fins la Lusitània.

Ja a l’Edat Mitja es formen i consoliden les ara anomenades regions històriques, que en molts casos tenen arrels en les províncies romanes, però que, aleshores, com a regnes, creen gran sentiment d’identitat, fomentat per les respectives llengües romàniques. La idea d’Hispania segueix en ment d’aquells regnes que combaten els musulmans, i així s’entén que, finalment, excepció feta de Portugal, acabin retrobant-se en una unió dinàstica que mai fou administrativa. Potser els hi sona d’aquests segles XV, XVI i XVII, allò de les Espanyes, en plural. No negaré que hi hagué tensions, i moltes, entre el poder central o monàrquic i els poders forals de cada regne, però és que aquesta tensió és típica de realitats pactistes, descentralitzades, federals. Ja no se’n trobaran al s. XVIII amb la centralització i el problema castellà, fins l’arribada de les autonomies.

I si la nostra història no els hi basta com a mostra d’una Espanya com unió de pobles, mirin l’escut espanyol, format pels escuts històrics dels regnes que la composen: les armes de la Corona de Castella i Lleó, que amaguen els pobles de Castella, Galícia, Múrcia i Canàries; les armes de la Corona d’Aragó, que representen els pobles de Catalunya, Aragó, València i Balears; les armes del Regne de Navarra, en representació del poble d’Euskal Herria; i les armes del Regne de Granada com a representant d’Andalusia. No hi ha una España, no hi ha una nació monolítica.

Aquesta realitat plural ha de ser, per Espanya, no tan sols motiu d’orgull, si no d’identitat i respecte. Podríem començar pel nom, que no hauria de ser Estat Espanyol o Regne d’Espanya, si no Corona d’Espanya, o millor, Estat Plurinacional d’Espanya. Que en penseu?

(Continuarà…)

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *