Estratègia comunicativa i bretxa digital

(1) Les noves tecnologies (TIC) han suposat un avanç molt important en la comunicació i la informació que rebem de les organitzacions polítiques. Des dels partits, associacions o col·lectius diversos, podem participar i coordinar activitats de tal forma que s’estalvia temps, recursos i es guanya en efectivitat.

 

Respecte a aquest tema, és important senyalar que encara hi ha molts de ciutadans que no tenen recursos o accés a aquestes TIC i que, per tant, queden desconnectats d’aquesta comunicació paral·lela que es dóna a Internet.

 

(2) Hom podria pensar que els partits més grans aconsegueixen una major difusió, per mor dels majors recursos dels que disposen. Altres, podrien opinar que Internet és un mecanisme més democràtic, econòmic i que permet arribar a més gent amb menors recursos a través de la comunicació 2.0.

Aquestes dues opinions han estat estudiades des de la Ciència Política com a teories. Així, la primera teoria és la de la normalització, és a dir, que els partits grans disposen de més eines de difusió i que, per tant, es reprodueix a la xarxa les desigualtats que es poden veure fora d’ella. La segona teoria és l’anivellació, en tant que els partits més petits i amb manco recursos, poden aconseguir una major difusió i abast gràcies a les TIC.

 

(3) La ràpida evolució d’aquesta comunicació 2.0 fa que moltes vegades es participi sense calibrar ben bé la repercussió de la nostra activitat. Un exemple clar seria la destitució de la polèmica cap de premsa de la Conselleria d’Educació, Patricia Moreno, el gener passat. Un altre exemple d’estratègies errònies són les baralles dialèctiques o l’esmentada lluita de hashtags.

S’ha demostrat en diverses ocasions que una campanya de hashtag (etiquetes) per part d’un partit, es torna en contra seu en la major part de les ocasions. Del #confíoenRajoy al #conRubalcaba, o del #defensamlonostro fins al #verdeaFabra. Deixin-me que em detingui en aquests dos darrers casos.

 

(4) El #defensamlonostro fou un hashtag impulsat des del PP balear, com a complement d’una comunicació offline a una sèrie d’actes on Bauzá tractava de millorar la seva imatge. No tan sols es va infringir la malaurada llei de símbols, sinó que es donaren eines per tal de viralitzar els seus greus errors. Se’ls acusà de defensar només “lo seu”, i la conversa s’omplí de crítiques al PP balear, el creador d’aquella etiqueta. De fet, encara hi ha usuaris que l’aprofiten per a compartir comentaris negatius.

 

S’han donat casos encara més perjudicials per als creadors de les etiquetes. Els partits de l’oposició dins la Comunitat Valenciana, han implementat en poc temps una sèrie d’estratègies de comunicació que inclouen les xarxes socials, i que han aconseguit que els mitjans els difonguin en la majoria de casos, a diferència del que passa a Balears. La setmana passada es va convocar una altra manifestació contra la política del PP valencià, sota el lema “Roja a Fabra”. Segons les teories del lingüista nordamericà George Lakoff, es va crear un frame, un marc cognitiu per a ubicar el missatge.

 

Doncs bé, el PP valencià va contraatacar entrant dins aquest mateix marc, amb el hashtag #verdeaFabra. En pocs minuts, l’oposició va capgirar la truita i es va apropiar també d’aquella etiqueta, passant de tenir només una, a tenir-ne dues.

 

(5) Les pàgines web i les xarxes socials formen part de l’estratègia de comunicació dels partits polítics. En elles es produeix una convergència entre la imatge offline i la online, i els mitjans de comunicació no tan sols no perden la seva importància, sinó que reviscolen com a mecanisme per a pal·liar la bretxa digital.

 

Una bretxa que ja els va bé a certs partits per tal de que no es difongui massivament el seu estrepitós fracàs definint estratègies online.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *