Ètica, empresa i ciutadans

“S’espera molt d’aquells que han rebut amb abundància. Per això sentim l’enorme responsabilitat de tornar una part d’aquests beneficis a la Societat” (Bill Gates)

En el moment actual de crisi econòmica profunda la frase d’en Gates fa reflexionar sobre qui son els que tenen que fer canviar el cicle actual i donar una empenta definitiva a la recuperació. S’escolta sovint que els poders públics han d’aplicar una política “keynesiana” i començar a invertir per a revitalitzar l’Economia….la pregunta es: amb quin recursos ho han de fer si no poden pagar les seves despeses corrents ni obtenir finançament fins que no redueixin el dèficit que arrosseguen?
L’origen d’aquesta depressió va ser una desmesurada inversió per damunt de la demanda real en sectors com ara l’immobiliari i que fou, generosament, finançada per un sistema bancari (especialment de les Caixes d’Estalvis) que derivà amb una bombolla que, quan explotà, va fer trontollar a les entitats que havien posat els doblers per a fer-la possible.

Encara estem rescatant aquestes Entitats Bancaris amb doblers i garanties públiques, es a dir de tots nosaltres. Se’ns diu que no se les pot deixar caure per que els nostres estalvis s’anirien a darrera…pot ser si que part d’ells se’n anessin com a resultat d’una inversió que hem fet a traves d’un intermediari financer que no ha mirat amb ulls massa “conservadors” a on dirigia aquest immens cabdal que es diu “diner bancari”.

En qualsevol cas, els diners que tenim als bancs en concepte de dipòsit estan garantits fins a 100.000 €; de la resta, ens em de considerà co-inversors amb el sistema bancari. Costa molt d’acceptar que una inversió que hem fet hagi estat fallida. Tendim a cercar responsables (culpables) per a alliberar-nos de la nostra part de mala sort.

És veritat que a molts se’ls ha enganyat (o be no se’ls ha dit tota la veritat) respecte de determinades inversions que eren “segures” i que, desprès, han resultat de risc (com a tota inversió)…..emperò, una de les lliçons d’aquesta crisi serà que haurem de anar en compte amb aquells productes que ofereixen guanys molts superiors a la mitjana que dona un Pla de Pensions o un altre instrument del que s’exigeix una prudència inversora.

Però, tanmateix, els fracassos s’haurien de repartir, proporcionalment, al grau de responsabilitat que te cadascú sobre ells i, sincerament, es fa difícil pensar que un petit inversor de classe mitja que no ha decidit (tan sols ha confiat a un altre) el destí dels deus estalvis, hagi d’arrossegar quasi tot el pes de la fallida per el fet de que no hi ha recursos financers per el funcionament de les empreses ni per permetre als particulars fer front als seus compromisos, degut a que les entitats financeres han ficat el crèdit disponible en bombolles especulatives truncades.

Aquesta situació, la classe mitja, la pateix doblement: per un costat, l’Estat recapta molt menys i ha de retallar serveis socials i educatius. Per una altre, es queda (o be, te un alt risc de quedar-se) sense feina per que l’economia real es contreu degut a l’escassetat de finançament. Per tant, caldria fer un altre pensament al voltant del que es diu “apalancament” de l’Economia i que es el grau de finançament extern (crèdit) que utilitzen les empreses i els particulars respecte dels seus recursos propis (Capital / Estalvis).

Del total del deute de l’Economia espanyola, mes del 70% correspon a Empreses i Particulars i, la resta, a les Administracions Públiques. Es que no ens en recordem que lo típic en aquest país es muntar les societats amb el mínim Capital possible (3.000 €) i demanar la resta al banc donant garanties damunt immobles que, avui en dia, valen la meitat que fa quatre anys? Es que no tenim memòria respecte de les concessions de la majoria d’hipoteques a particulars molt per damunt del valor de taxació del immoble que servia de garantia i que, molt sovint, s’ha emprat per a consum de luxe ?

Estem a una economia “apalancada” a on les Empreses no han reinvertit la major part dels guanys que han obtingut, ja que una part dels quals ni ha entrat “oficialment” i gran part dels altres s’ha repartit per a tornar-se invertir en l’especulació del negoci immobiliari sense una demanda final real, es a dir: s’han venut glaçons en els esquimals! Si no estiguéssim tan “apalancats”, les Empreses tindrien unes reserves acceptables i no necessitarien el crèdit per alenar com es el cas d’ara en que la gran majoria es troba súper descapitalitzada: les reserves son per aguantar els temps de “males collites” i per no ensorrar-se quan el crèdit escasseja.

També es veritat que la “fura” de la classe mitja espanyola per a comprar pisos sense posar ni un duro, ha estat fomentada per una legislació fiscal que la afavoria fortament en front del lloguer i que, a més, proporcionava enormes beneficis al sector bancari que, qualque cosa devia de tenir a veure, amb aquesta legislació!

Quan el Govern decreta una amnistia fiscal, per altre banda força injusta amb els que paguen els seus imposts segons un percentatge que duplica el del “perdó”, a les hores, la recaptació només arriba a la meitat del que s’havia previst, la qual cosa indica el grau de solidaritat dels que mes s’han beneficiat.

De la crisi se’n pot sortir abans si aquells que tenen recursos propis recomença’n a invertir-los. Bastaria que apliquessin la teoria keynesiana a la Inversió privada: el multiplicador comença a funcionar i es creen “expectatives” que mouen a noves inversions ja que l’economia no deixa de ser un entramat que mouen les persones d’acord a les seves creences subjectives.

Tornant, doncs, al principi, no estaria malament que molts dels que han obtingut ( i encara mantenen ací o “fora”) grans beneficis en el passat, prenguessin bona nota de la reflexió d’en Gates i pensessin que el ho diu es un dels homes que els ha fet possibles amb la seva contribució tecnològica… o no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *