Fantasia, llei i altres digressions

Posem que algú té la fantasia de matar…, si no vaig errat, això és rai des del punt de vista del dret; no hi ha cas en el món de la fantasia!

L’explicació de per què moltes dones s’exciten amb la fantasia eròtica de ser posseïdes a la força sobrepassa l’extensió que s’espera d’un article. Només faig constar la distància radical que separa el control que hom exerceix sobre el desplegament de les seves perversions, o diversions eròtiques particulars, a l’àmbit del simulacre imaginari, i el fet que allò que fantasieja passés realment. Cap dona mentalment sana desitja ser abusada.

Per a l’anàlisi, els crims de la fantasia, i la presència o no de culpabilitat dins l’ànima (és un dir) que pot sentir un fantasiador obsedit i escrupolós, serà un predictor rellevant d’un probable esdevenir de conductes auto punitives; i/o, fins i tot, de passatges a l’acte: una manera més que habitual d’eludir l’acusador interior per acabar de combatre la fantasia mortífera que l’emmetzina.

Hi ha una semblança entre els procediments jurídics i els processos psicoanalítics. S’hi troba en l’èmfasi que es posa en trobar matisos, en la cronologia, i sobretot, en els fets.

A ambdós interessa el cas per cas. I ambdós apunten a la diana de la certesa, tot i que la psicoanàlisi atribueix a la fantasia un estatus de realitat que el dret que aspira a ser, sense acabar de ser-ho mai -almenys una part d’ell-, una ciència positiva, no considera ni ho pot fer tot i que pot especular sobre intencions i coneixement de l’envoltant del crim.

Un i altre s’interessen pel subjecte i per la responsabilitat, sent dues de les qüestions més discutides en qualsevol curs de criminologia.

Aquests dies -ja són molts de dies, són anys, de topar-nos amb qüestions de corrupció i d’un transcórrer anormal de la vida en democràcia- el necessari pilar que forma el poder jurídic és sacsejat violentament per l’extens estat d’opinió que la justícia és arbitrària. Per cert que els governs del PP s’esmercen en la causa.

Altra contribució a l’autoria de la idea és producte d’un esllavissament de significats entre llei i justícia, conceptes que s’haurien d’encavalcar però que no és gens estrany, sinó al contrari, trobar-los a tanta distància com la realitat i la fantasia hi estan.

La justícia, un universal, és ben igual per a tots o seria un oxímoron. Però la llei, que atén a les particularitats i a les concrecions, no sempre la reflecteix bé, ni els homes que l’administren tenen al seu abast un marge de llibertat molt ample per interpretar-la, almenys a l’Estat espanyol, on és notòria, a més, la intromissió del poder polític.

Per a molts, els medis a disposició de qui enfronta un procés en qualitat d’investigat per presumpte culpable són minsos. L’imputat és sempre sospitós, encara que ara se li vulgui suavitzar el nom tractant-lo d’investigat per tal d’eludir l’estigma que solli una innocència que no ha de ser presumpta fins que es resolgui el cas en contra, moment on qualsevol presumpció es dilueix.

El que sol succeir és que l’investigat entra en territori de llimbs on qualsevol especulació és possible, àdhuc de ser expressada i amplificada per qualsevol medi i amb qualsevol tonada.

Jaume Riutord, advocat de la Infanta Cristina en el cas Nóos, en el minut quatre de l’entrevista que Neus Albis li realitzava per al programa d’IB3 Dues Voltes assenyalava amb encert la importància de la confusió a què es pot arribar quan es mesclen consideracions ètiques amb qüestions de procediment jurídic.

El procés de jutjar cerca la presència o absència de la prova de la transgressió. No entra en la discussió de si la llei és o no és bona, ni si la retribució del crim és massa o massa poca, la qual cosa l’obligaria a una recerca i dictamen propis de la jurisprudència. És senzill. Si has fet això, et toca això altre: és la llei; un codi convencional revisable, això sí.

Tampoc s’entreté massa en la connexió adequada o no amb la justícia, que pot multiplicar o anul·lar el sentit de lletra, aïllant-la de la realitat vigent i entenent-la literalment fora del context en què s’emet.

La llei és cega, molt sovint tan rígida que es pot sospitar que pateix una patologia greu i que li cal la invalidació i teràpia. Però sempre es mostra clarament en el text. Tot i que hi ha qui es fa el cec, hi veu polisèmies inexistents per tal d’afavorir-se, s’enroca en ella o entretén embullant la troca fins al punt de què el temps no permeti mai desembolicar-la. Més informació aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *