Fidel i les dificultats per a construir una nova societat

No tinc espai per intentar un anàlisi acurat de la societat cubana, ni tampoc estic preparat per fer-ho.  Però crec que la mort de Fidel ens recorda a les persones que no ens agrada el capitalisme, que tenim l’obligació de seguir pensant més que mai, en quin tipus de societat necessitam per a superar-lo. Els canvis socials, i molt més si es produeixen amb circumstàncies  revolucionàries, mai són senzills ni ideològicament asèptics. Qualsevol intent de canviar les relacions de producció i els privilegis dels més poderosos, sempre han produït la reacció violenta dels qui veuen amenaçat el seu poder, ja sia amb la repressió a l’àmbit intern, el cop d’estat militar o amb intervencions militars exteriors directes o encobertes. La Comuna de París, les revolucions soviètiques, Xina, Vietnam, Laos, Cambodja, Nicaragua, Cuba…Allende a Xile, Arbenz a Guatemala, la República espanyola…

La manera de guanyar i conquerir el poder polític per part de les forces populars, i les respostes més o manco violentes dels adversaris, han condicionat fins ara la construcció dels diferents processos històrics revolucionaris. No estam en un laboratori asèptic de les idees i de les teories, a on es pugui destriar les pureses i les impureses de cada mostra analitzada, per acabar concloent si el resultat final de la matèria estudiada, correspon a la valència 0 dels gasos nobles.

Menysprear i ridiculitzar els esforços, els sacrificis i els heroismes, dels teòrics i combatents que han intentat construir una societat socialista, forma part del paquet de la lluita ideològica reaccionària. Qui està disposat a deixar-se la vida per lluitar per un ideal, d’entrada té una força moral que desarma als adversaris. I al darrera de cada líder significat de les revolucions socialistes, hi ha hagut persones que en qualque moment anterior a les seves victòries, han sofert la repressió, la tortura, l’exili, els atemptats, sentències de penes de mort, les represàlies personals o familiars. És la força moral que ha permès el reconeixement del seu lideratge pel seu poble.  Destruir aquest capital, ha estat sempre el primer objectiu de les forces reaccionàries.

Una vegada constatada aquesta realitat, els que volem canviar la societat capitalista, tenim el repte d’analitzar seriosament i rigorosament, les diferents experiències d’intentar construir unes societats alternatives. Sense crítiques superficials llançades des del camp dels adversaris, però sense por a enfrontar-nos a la realitat. No podem simplificar ni la història ni les peculiaritats dels diferents processos d’intentar construir una nova societat. Ja sia en el terreny econòmic, com en el de la construcció política institucional.

No és el mateix els problemes i les respostes de l’època del comunisme de guerra  i la guerra civil a Rússia, que la de la Nova Política Econòmica, la de les col·lectivitzacions forçades al camp, la de la guerra contra el nazisme, la desestalinització, la Perestroika… O el debat sobre els paper dels soviets i la democràcia soviètica en els moments de la presa del poder en el febrer de 1917 o en el posterior  novembre de 1917, la dissolució de l’Assemblea Constituent en el context de 1918 i les teoritzacions posteriors sobre el model universal del partit únic. Molts d’aquests debats encara hi són presents en les realitats de Xina, Vietnam, Cuba…La construcció d’una nova societat és molt més difícil i complicada que arribar a obtenir el poder polític. Gestionar revolucions necessita quelcom més que herois. I les estructures del poder, sempre del tot necessàries, a vegades enreden més que ajuden. Especialment si el poble percep que una cosa és el que es diu, i altra el que es fa. Si la burocràcia, la petita corrupció o el mercat negre, no són anècdotes marginals, sinó que s’instal·len en la percepció de la quotidianitat de la gent. O que els bons exemples de dedicació, desinterès i compromís, propis dels quadres amb ideologia revolucionària, comencen a tenir poc predicament, especialment entre aquells que veuen el partit i l’administració, com la manera d’escalar posicions personals dintre de la societat.

Convindria estudiar i conèixer els encerts i les errades de totes aquestes experiències revolucionàries, per tenir-los sempre presents, a l’hora d’analitzar i entendre millor a les nostres pròpies societats. I especialment per evitar reproduir errades i equivocacions, tan en les formes com en els continguts dels debats de les idees. En tenir-los presents quan teoritzam les prioritats de la societat alternativa que diem o pretenem construir. I un dels més importants sens dubte, és com aprofundir en els conceptes i els mecanismes de funcionament de la democràcia participativa i representativa. Coneixem els límits i condicionants de la democràcia liberal que vivim. Però tampoc  han resolt els reptes de fons que implica la vertadera democràcia, aquestes societats que es reclamen del socialisme.

El pitjor que ens pot passar per analitzar la realitat, és caure en la simplificació i la propaganda ideològica. Reproduir els paranys de la democràcia liberal dels països capitalistes desenvolupats, i posar-los com una transparència comparativa sobre Cuba, serveix per tenir una visió de les diferències, però no ajuda a comprendre el per què de la orgullosa història de resistència i afirmació nacional del poble cubà, la seva exemplar solidaritat internacional, la massiva formació acadèmica d’un poble culte i generós, la qualitat de les seves investigacions científiques, les garanties de les seves prestacions sanitàries malgrat hi hagi mancances materials reconegudes…

Com deien Marx i Engels, quan analitzaven els encerts i les errades dels comunards francesos, el que mai se’ls podria retreure, era el seu legítim intent de lluitar per a construir una societat millor. I que per primera vegada els obrers i els sectors populars, es cregueren que podien tenir un estat que fos el seu, i no l’instrument d’opressió que havia estat sempre. I obriren el camí perquè altres també ho se creguessin i ho intentessin.  Arriscant fins i tot la vida per aconseguir-ho. I els barbuts de Sierra Maestra també se la jugaren perquè ho se varen creure i ho intentaren. I amb el conjunt del poble aconseguiren acumular un capital moral indiscutible que ha mogut al conjunt de la nació i ha influït en el conjunt de la Humanitat. Podem debatre el creixement o decreixement d’aquest capital moral en l’actualitat. Però Fidel ja no hi és i queda el poble cubà. Ha mort el personatge mític. Tan de bo que quedi el millor que col·lectivament han conquerit. Ens ajudaran a tots si ho aconsegueixen. També els podem ajudar nosaltres, si respectam la seva singularitat i el seu propi debat intern.

Un comentari a “Fidel i les dificultats per a construir una nova societat

  1. Com sempre. Anàlisi i comentari, escrit, molt bons i plens de raó objectiva. Precisament el que ens manca en les societats de lliure comerç, de la comunicació (de la propaganda comunicada), precisament del que acusam a aquestes altres societats que en lloc d’acumular i mal distribuir “capital econòmic” acumulen i comparteixen “capital humà”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *