Final de trajecte

Avui horabaixa, Mariano Rajoy tornarà a pronunciar un discurs d’investidura, en el que amb tota probabilitat prometrà diàleg, consens i braços oberts per enfrontar els principals reptes que té l’estat, donarà les gràcies als partits “constitucionalistes”, que amb la seva actitud constructiva permeten arribar al final d’un trajecte que ja s’havia fet massa llarg, i alhora els demanarà responsabilitat i altura de mires per tal de garantir l’estabilitat que el país necessita després de 300 dies de govern en funcions.

Primera conclusió: al president li ha funcionat perfectament la seva estratègia, una mescla de paciència davant el desgast lent dels seus rivals i de capacitat d’interpretació de l’escàs marge de maniobra que tenien. Públicament, no ha volgut fer sang de la situació que viuen els socialistes, doncs s’estima més un PSOE ferit que un PSOE mort, però ha sabut aprofitar la seva debilitat per portar-lo allà on volia. Rajoy diu que no contempla la possibilitat d’una legislatura curta, però tot dependrà de la capacitat (i la voluntat) del partit socialista per fer una oposició ferma i saber arribar a acords amb la resta de grups parlamentaris. Primera pedra a sortejar (i que ens pot indicar per on anirà la cosa), els pressupostos i les exigències de Brussel·les.

Uns grups parlamentaris, per cert, que es poden dividir en tres categories: els que donaran suport incondicional al futur govern (Ciutadans, per molt que el seu líder continuï afirmant el contrari, entra dins aquest apartat), els que s’hi oposaran de manera clara (Unidos Podemos i nacionalistes catalans) i els que es mouran en la indefinició, bé sigui calculada per fer valer els seus interessos (PNB), bé imposada per les circumstàncies intestines o les pressions externes (PSOE).

A partir d’això, la segona conclusió: els socialistes tenen al davant una tasca hercúlia, doncs primer han de gestionar l’abstenció “imperativa” decidida en el darrer Comitè Federal. Què faran amb els diputats que han assegurat que es mantindran en el “no és no”? Optaran finalment per la via dels 11, siguin abstencions o incompareixences? Quin càstig rebran els díscols: reprimenda, multa o expulsió? Després, es veuran en la tessitura de vendre la unitat d’un grup dividit (i irreconciliable?) i de recuperar la credibilitat perduda per desenvolupar la seva tasca d’oposició a un govern que ells han facilitat. I finalment, si sorprenentment aconsegueixen superar tots aquests esculls, hauran d’administrar la visibilitat i consolidació del nou líder socialista que sorgeixi del proper congrés (sobretot si, com es preveu, no és diputat) de cara a les pròximes eleccions.

Lògicament, la resta de partits també tenen problemes per solucionar: Podemos i les seves “dues ànimes”, Ciutadans i la seva difuminació a l’ombra del PP, els nacionalistes catalans i el seu procés… mentre els dos grans partits clàssics transiten per camins oposats: un superant les retallades, la desigualtat i la corrupció mantenint el poder, l’altre enfonsant-se en un pou del que ningú sap si en podrà sortir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *