Fins quan aguantarà en Pedro Sánchez?

Contundent victòria de Pedro Sánchez per recuperar la Secretaria General del PSOE: 74.223. 50.2% de vots), per damunt de Susana Díaz (59.041. 39.24%) i Patxi López (14.571. 9.84% de vots). Està ben clar, ha arrasat en contra del establishment, que vol dir Felipe Gonzalez, José Luis Rodríguez Zapatero, Javier Fernández i tota la cúpula dels sector oficialista.

Si he de ser sincer, no acabo d’entendre el raonament dels seus votants i seguidors. Diuen que ha captat el pols de la militància socialista, que ho ha fet sense tenir el suport dels mitjans de comunicació, que es el millor perfil dels tres candidats i altres claus per justificar la victòria.

Potser que en el seu punt de vista tinguin raó, en el meu no està tan clar. Espanya necessita un PSOE fort, consistent, creïble, que faci pinya comú per tirar endavant el seu projecte, que bona falta fa. Es bo recordar que els barons del partit no varen tenir altre alternativa que desallotjar al “no és no” de Pedro Sánchez de la Secretaria General després d’un any castigant a Espanya amb un Govern provisional, que va intentar per dues vegades arribar a la Presidència del Govern i no ho va aconseguir. Massa temps de provisionalitat, d’inestabilitat i tot per voler governar a qualsevol preu, tot i obtenint els resultats electorals més baixos de tota la història del PSOE. En la meva opinió, no és lo mateix que votin uns milers de militants en unes primàries que votar a unes eleccions generals on els votants són varis milions.

Gràcies a en Javier Fernàndez, president de la Junta Gestora que va cridar a l’abstenció del PSOE en les darreres eleccions del 26 de juny de 2016, varen salvar els mobles i va permetre remuntar i sortir de la crisi d’una manera clara gràcies al Govern den Mariano Rajoy, que sense fer massa renou, com es habitual en ell, ha donat la tranquil·litat i estabilitat que, sense cap dubte, ara es trencarà amb el nou Secretari General.

Menys mocions de censura i més feina per retornar al PSOE on es mereix i li pertoca, sense personalismes, com era el partit fa anys. Recordeu la etapa den Félix Pons, primer com a Ministre d’Administracions Públiques i després com a President del Congrés de Diputats, gran defensor i impulsor de polítiques del PSOE en benefici de tots els espanyols, sense sectarismes. Als que pensaven així, ara els hi diuen “santons”, als que traeixen, tenen ambicions desmesurades i la poltrona per endavant, els hi diuen progressistes. No s’han adonat compte els militants del PSOE de que les pretensions d’en Pedro Sánchez són sols per treure al PP del Govern? Que ja està be, es lícit, però amb polítiques de canvi sobre la taula, no a qualsevol preu.

A les Illes Balears, pitjor, “donde dije digo, digo Diego”, la Secretaria General del PSIB PSOE ha mostrat el llautó. Primer , “no és no”, després Patxi López i això sí, amb un bon olfacte de la situació ha tornat al costat den Pedro Sánchez. Amb aquesta indefinició ha quedat en evidència la seva credibilitat, qui es pot creure a un governant que avui diu una cosa i demà una altra? Fins i tot, com comenten les males llengües, pot ser víctima de la venjança i un passar comptes del nou Secretari General. Qui la fa la paga, o no!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *