Fins sempre, Fidel

Ja fa moltes dècades, que gran part dels que s’anomenen  d’esquerres a la nostra Europa i també a les illes, van “renegar” de Fidel Castro i la revolució Cubana.

Certament hi ha moltes ombres, errades, i coses per canviar en un règim, com a tota obra humana, però aquells, que avui amb la mort d’en Fidel reclamen amb més insistència “democràcia” són en molts de casos els mateixos que no tenen cap problema en relacionar-se amb règims absolutistes com el de l’Aràbia Saudita, amb règims que perillosament suprimeixen les poques llibertats, com Turquia o el Marroc o d’altres que practiquen el genocidi com els de Israel…però si ens quedem a la regió centreamericana o veim el que passa a molts països de Sudamèrica, avui on ja no hi ha “dictadures” (totes elles impulsades per la CIA i els nordamericans, recordem-ho), tenim països com Mèxic on hi ha uns 40.000 desapareguts, sent un dels casos més sonats els dels 43 estudiants a més de les dones a la regió de Juárez;  Colòmbia és un dels països del món on més sindicalistes s’assassinen a més de dirigents camperols, de fet la guerrilla de les FARC és causant del 17% de les morts violentes, la resta ho és pels paramilitars, l’exèrcit o els sicaris dels grans terratinents o els traficants de droga; a Haití n’hi ha per plorar etc, etc. Cap de les injustícies d’aquests països, ha tingut el ressò mediàtic (per defenestrar-lo), que el règim cubà. En canvi molts pocs parlen d’acabar amb el bloqueig tot i que 191 països dels 193 que hi ha a l’ONU s’hi ha manifestat clarament en contra des de fa 25 anys i que han costat al voltant de 125.000 milions de dòlars a l’economia cubana.

Sens dubte la majoria de la gent sap quí és en Fidel Castro, com ara en Nicolás Maduro i abans Hugo Chávez, però molta d’aquesta gent, no sap qui és Batista, Trujillo, Duvalier, Somoza, Stroessner, dictadors sanguinaris, posats i estalonats pels EE.UU…. mira per on.

Cuba és un dels països a nivell mundial amb la gent més formada, i amb un dels millors sistemes sanitaris, tot i ser un país del tercer món, no perquè ho digui la propaganda del país o els simpatitzants, ho diuen institucions com la UNESCO i la OMS, de la mateixa manera que Amnistia Internacional diu que és un dels països on més es respecten els drets humans de la zona.

A Fidel i el règim cubà no se l’ha criminalitzat per “ser autoritari o dictador” (segons alguns) sinó per ser digne i no doblegar-se davant els EE.UU. Hom hauria de recordar que quan Cuba es va independitzar d’Espanya va ser conquerida pels nordamericans, fruit d’aquella invasió es van fer amos de Guantànamo, implantant l’esmena “Platt” a la Constitució Cubana, totalment humiliant, i durant dècades posaven i canviaven els dirigents de l’Illa baix el seu criteri, Fidel va ser el primer que els va tractar de igual a igual i que va fer de Cuba un país sobirà per primer vegada en la seva història.

Es parla molt dels exilats i dels immigrants de Cuba però molt poc de que Cuba és el primer país de la zona i segurament del món, que més metges i mestres ha enviat a altres països , principalment d’Amèrica Llatina, però també de zones colonitzades com Angola a l’Àfrica, en aquest sentit, els valors de l’Internacionalisme, i la solidaritat practicada amb fets posen a Cuba com un exemple a seguir, no només amb els règims amics, també amb els EE.UU. Castro va ser un dels donants de sang quan l’11S per enviar sang als nordamericans i en altres situacions difícils, sempre va brindar la seva ajuda. Pot ser per açò va ser rebut com un heroi a Harlem (New York) o que Nelsom Mandela el tingués en gran estima.

Un fet que es sol explicar poc, és l’aposta pel moviment dels països no alineats en un món on la URSS i els EEUU jugaven perillosament amb la seguretat de tots. Avui més que mai hi hauria que tornar a escoltar la seva intervenció a l’Assemblea de l’ONU l’any 1979

Fins a 638 vegades, la CIA va intentar assassinar-lo, i cada cop va fracassar, com també la invasió de la CIA a Bahía de Cochinos i Platja Girón el 17 d’abril de 1961, poc després de dos anys del triomf de la revolució.

Els llaços entre les illes i Cuba són molts, i de tot tipus, molts illencs van ser immigrants, d’altres van anar a viure a Cuba després de la guerra civil. Les relacions comercials i econòmiques entre el nostre arxipèlag a finals del S. XIX van tenir també la seva importància, i ja va unes dècades que cadenes hoteleres mallorquines es van instal·lar a l’illa.

Partint de la idea que no hi ha sants, ni tampoc persones sense defectes, la revolució cubana que va impulsar Fidel, deixa moltes coses positives, no només per l’esquerra, els comunistes o els pobles llatinoamericans, sinó pel conjunt de la humanitat, i d’aquestes, hom no hauria de renegar, més avui, en un món, on la democràcia està en greu perill i on pràcticament a tot Occident, la plutocràcia està substituint la voluntat del poble. És per això que volia dir Fins sempre, Fidel!

Un comentari a “Fins sempre, Fidel

  1. Doncs jo estic en contra del règim d’Aràbia Saudí, de l’intervencionisme nordamericà, de la llei mordassa, etc etc., i també estic en contra:
    – De que en gairebé seixanta anys el règim castrista no hagi trobat el moment oportú per convocar eleccions lliures.
    – De que a Cuba no existeixi altra premsa que no sigui l’oficial.
    – De la repressió de posguerra, amb milers de represaliats, i de la pena de mort, encara vigent a l’illa i aplicada per ultim cop l’any 2003.
    – Dels règims militars, encara que es facin dir d’esquerres.
    – De les monarquies, ja sigui saudí, espanyola, noruega o cubana, perquè si quan el cap d’estat d’un país es retira el substitueix el seu germà “per la cara”, ja direu com se li ha de dir al sistema, però republicà no ho és.
    – De que la gent no visqui on vulgui (un cubà no pot camviar de lloc de residència, especialment de provincia, sense un permís explícit del govern.

    I, per suposat, m’agraden molt de Cuba els sistemes sanitari i educatiu, però sobretot l’alegria de la gent i la pau que es respira, també pel que fa a la manca de violència. Però no m’agraden les dictadures, siguin de dreta, esquerra o centre. És com justificar el franquisme perquè després de la II Guerra Mundial les potències europees van aïllar Espanya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *