Fiscalitzar, una primera passa

Hom s’imagina que una gran empresa qualsevol rebés de les arques públiques centenars de milions d’euros i no tengués més que presentar un informe genèric i ambigu sobre què ha fet amb aquests fons? No seria exigible que aquella empresa explicàs i justificàs les partides que rep de l’estat, d’una manera molt més detallada que afirmar que es dediquen a «la realització de les activitats derivades del seu objecte social»? La resposta lògica seria que sí, per descomptat, els doblers públics són de tots i tots hem de conèixer la seva finalitat… però si canviam gran empresa per església catòlica la cosa canvia i la majoria de membres del Tribunal de Comptes no veuen necessària aquesta fiscalització.

El PSOE, que durant dècades i contràriament al que argumentava en els successius programes electorals mai no ha fet res per modificar aquest statu quo, presenta ara una proposta en el Congrés dels Diputats perquè el Tribunal faci efectiva aquesta fiscalització. Unidos Podemos i C’s previsiblement s’hi sumaran, mentre que el Partit Popular, fidel als seus principis, considera tot això una cortina de fum de l’oposició amb finalitats polítiques i assegura que no es poden fiscalitzar legalment els diners que rep l’Església via IRPF perquè «la llei orgànica del Tribunal de Comptes no preveu el control d’ingressos de naturalesa tributària».

Contràriament, la consellera Enriqueta Chicano, amb un vot particular, considera “innegable” la competència del Tribunal de Comptes per fiscalitzar tant els diners que l’Estat assigna a l’Església Catòlica com que aquest es dedica a la finalitat prevista. I ho fa, entre d’altres, amb un argument ben senzill: l’òrgan sí ha fiscalitzat les organitzacions que han rebut diners a través de l’assignació del 0,7% de l’IRPF destinada a fins socials.

Per comprendre aquesta situació privilegiada cal anar més enllà i recordar, primer de tot, que els 250 milions d’euros que rep l’entitat religiosa via IRPF és només una mínima part del que rep anualment de les arques públiques, ja sigui a través de les inacceptables excepcions tributàries (el famós cas de l’IBI) com dels salaris que es paguen als professors de religió. Els darrers informes calculen que la xifra es pot elevar per sobre dels 10.000 milions d’euros, incloent concerts educatius i conservació del patrimoni històric.

A més, els urgentment revisables Acords amb la Santa Seu especifiquen el compromís de l’Església envers el seu autofinançament: «declara el seu propòsit d’aconseguir per ella mateixa els recursos necessaris per a l’atenció de les seves necessitats». Gairebé quatre dècades després de la seva firma, no es percep cap intenció encaminada a assolir aquest objectiu.

Per tant, benvinguda sigui la proposta del PSOE de fiscalitzar les assignacions que es fan a l’església a través de la declaració de la renda, però la meta ha de ser molt més ambiciosa: acabar amb els enormes privilegis d’una determinada religió en un estat suposadament aconfessional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *