França, Europa, l’esquerra i les alternatives

Independentment de quin dels dos candidats a les presidencials franceses hagués guanyat ahir, allò que hauríem de tenir ben present és que la gran perdedora és l’esquerra, són les esquerres franceses i europees. Quan ni tan sols han tingut opció a anar a la segona volta, i el poble ha de triar entre allò dolent i allò pitjor, primer la democràcia queda molt tocada (quina mena d’elecció és aquesta?!). Segon, les esquerres ni tan sols són percebudes amb capacitat com per liderar una alternativa de govern i sobretot, de societat.

Els valors de la revolució francesa (llibertat, igualtat, fraternitat), són els mateixos valors inspiradors i centrals a la Declaració universal dels Drets Humans, però cap dels dos candidats no sols no representava aquests valors, sinó el contrari: la xenofòbia populista de Le Pen es complementa a la perfecció amb la submissió als dictats neoliberals de la troika de Macron. I dic «cap dels dos candidats» i no m’atrevesc a dir «partits» perquè Macron no en té, de partit, i aquesta qüestió també es mereix una reflexió apart sobre el paper de les organitzacions polítiques.

No defensaré uns ni altres, crec que totes les opcions d’esquerres han comès errors, i potser el més gran i no reconegut -de fet, ni se n’ha parlat- és no haver estat capaços de posar-se d’acord abans per evitar l’escenari al qual se va arribar en primera volta. Si les esquerres franceses, europees i d’arreu es segueixen negant unes a les altres i no són/som capaces de fugir de lògiques competitives -i per cert: molt «de mercat»- enlloc de cooperar per avançar i guanyar, aquí només guanyarà la reacció. En aquest sentit el cas d’Espanya és molt semblant, tot i que a les esquerres hi faltaria un tercer actor imprescindible per al canvi com són les esquerres sobiranistes, i la reacció es reparteix entre PP i C’s. Per cert, Rajoy ens des-governa amb un percentatge de vot inferior al de Le Pen.

Ha guanyat Macron, i això és millor que no una victòria del feixisme «sense complexos», però me tem que si algú no fa res per evitar-ho, Le Pen haurà guanyat la política, perquè molt probablement el nou president de la República, perquè els del Front Nacional no avancin posicions, assumirà bona part dels seus postulats, com abans ja va fer el primer ministre «socialista» Valls. Aquí hi ha l’altre problema de l’esquerra: l’absència d’un llenguatge i unes propostes vertaderament alternatives, de classe i en correspondència amb un projecte emancipador adient a la fragmentació i la complexitat social del segle XXI.

La meva reflexió sobre les eleccions franceses és en clau internacionalista, perquè per altra banda les alternatives o també ho són, internacionalistes, o senzillament no seran. Som conscient que es tracta de rompre amb dinàmiques partidistes i dualitats que arrossegam gairebé des de la primera o la segona Internacional, si no som conscients que la reacció ens envolta pertot arreu, que l’enemic és poderós, si aquest vell fantasma que torna a recórrer Europa no és capaç de posar-nos d’acord, és per fer-nos-ho mirar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *