Gent d’esquerres, aquest pas l’haurem de fer amb la dreta

Un company d’esquerres, no nacionalista català i pròxim però una mica recelós amb l’independentisme, m’exposava el seu malestar al comprovar que hi ha un independentisme de dretes amb el que ell no hi vol tenir res a veure. I és que ell, implicat a Barcelona en Comú va haver de patir els atacs hooligans dels independentistes de dretes i maleducats desprestigiant a l’Ada Colau. Es queixava que la gent independentista no accepta crítiques ni qüestionaments al procés, ni a TV3 i, a més hi ajuntava que hi ha independentistes molt pro-israelians i a ell, que ha viscut a Palestina l’apartheid racista que practiquen els ocupants israelians, li fa angunia que una Catalunya independent pugués fer costat al fort i abusador Israel enfront de la inhumanament castigada Palestina.

 

I d’aquest debat amb el company i de les crítiques que sento a tothora que el Junts Pel Sí és la llista del Mas, que la dreta ens aixeca la camisa per seguir fent polítiques de dretes… us adapto la conversa.

 

No crec que hagi crescut aquest sector pro-israelià, és el mateix que fa 5 anys, però ara se’l troba situat dins de l’independentisme també, perquè hi ha gent de CDC que s’han mogut cap a l’independentisme. L’independentisme ha crescut des del 15% al 50% (amb un sobiranisme ampli, no tots independentistes, que s’enfila fins al 70-80% de la societat)… I això representa molt creixement i vol dir que hi ha molta gent aquí dins. No tots d’esquerres, és clar. Perquè no parlem de la diversitat que vivim en els moviments socials: comunistes, anarquistes, troskistes… estem parlant de molta més diversitat i pluralitat. 

Per tant, no només hem de mirar si hi ha indepes no inclusius, indepes neoliberals, indepes fatxes, indepes xenòfobs,… perquè en trobarem segur, sinó que cal veure quines són les tendències dominants, és a dir, les que conformen la gran onada independentista, i aquí crec que aquests intolerats, maleducats i prepotents que el meu company es trobava al twitter, i que són totalment criticables per excloents i prepotents, no són majoritaris.

 

Si mirem un altre fenomen com és Podemos, fa un temps un altre company em deia que trobava que era molt més revolucionari i més d’esquerres que el procés català, jo li deia a aquesta persona que sí, però és que Podemos és molt més petit percentualment que el procés català, ara mateix és el 15,7% a España. En el procés independentista hi ha molta gent molt diferent. No estem acostumats a processos així de grans i transversals, i ens costa acceptar-ho. Perquè, per exemple, si cerquem un 15,7% de la societat catalana que sigui independentista i molt pro-palestí serà facilíssim de trobar-lo, però no tot l’independentisme és així, òbviament.

 

Però atenció, si hem de forçar la redefinició d’un Estat forjat en el franquisme per fer aflorar una Catalunya independent i una España que es pugui alliberar del nacionalisme espanyol conservador, cal que la societat catalana es calci, arreplegui tothom que vol fer aquest viatge, a dreta i a esquerra, i intentem fer el salt. Cal anar amb la dreta, aquesta retalladora, aquesta que són adversaris polítics, perquè no podem fer el salt només des de l’esquerra. I ho hem d’entendre i acceptar temporalment. El mateix els passa als de dretes que han d’acceptar tota la força que l’esquerra pot aportar perquè ells sols tampoc podrien, més encara quan els poders fàctics econòmics als que representen arrufen el nas davant de possibles turbulències que els perjudiquin.

 

Hi ha arguments simplistes i interessats que identifiquen l’independentisme amb Artur Mas, quan en realitat ell s’hi va sumar un cop la seva aposta del Pacte Fiscal va ser àmpliament superada per una societat ja farta de tanta incomprensió per part d’España. I és que la prova definitiva va ser la retallada d’un Estatut inofensiu i descafeïnat per part del Tribunal Constitucional, amb els comentaris insolents d’Alfonso Guerra del PSOE.

 

Però més enllà de les crítiques fàcils al procés, sí és veritat que cal entendre la dimensió immensa del repte enfront del Reino de España. I hem de tenir al cap el que deia en David Fernàndez: mà estesa i puny tancat, però també mà estesa… I hem de fer el viatge junts amb Artur Mas, amb Felip Puig, amb Boi Ruiz,… que no vol dir acceptar les seves polítiques, però per molt mal que ens faci hem de fer pinya amb ells també, perquè si no, no superarem mai aquesta fase de submissió a un Estat que no ens estima. Una manca d’estima i respecte que ha quedat claríssima quan Catalunya ha plantejat queixes i ni PP, però tampoc PSOE, ni Podemos, ni Ciudadanos, ni UPyD, ni IU han estat receptius ni han ofert cap mà estesa.

 

Quan siguem un país independent (si la majoria ho vol), serem un país amb esquerra i dreta, com tots els de tot el món. Llavors CDC serà només un partit de dretes normal (sense poder confondre i atreure vots amb les idees nacionalistes d’una nació trepitjada per Madrid) i els votarà molta menys gent que ho fa fet fins ara. Llavors no us preocupeu, que guanyarem el combat social, perquè la societat catalana sempre ha estat sociològicament més d’esquerres que de dretes, tot i que, amb el tema del nacionalisme, ha governat gairebé sempre CiU i ha anat tirant línia d’idees conservadores i neoliberals i ara la societat també té molt de dretes, massa. Però entre que ens alliberarem la política de l’eix nacional i que tindrem governs com el de Barcelona en Comú a Barcelona i altres municipis, i el que pugui sortir a Catalunya del procés, encara crearem més debat d’esquerres.

 

En el futur, crec que la Catalunya independent estarà molt més a prop de Palestina que d’Israel, per la seva pròpia història de patiment i solidaritat. I així com el David diu: Bon dia, Palestina! Me’n vaig a dormir i dic Bona nit, Palestina! 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *