Güemes, Cantàbria

Divendres, 28 d’octubre. Com cada any des de en fa sis en Sebastià, en Joan i jo ens disposam a concloure una nova etapa del Camí de Sant Jaume, concretament la que uneix les localitats de San Miguel de Meruelo i Güemes al denominat Camí del Nord o de la Costa, a una vintena de quilòmetres de Santander. Val a dir que de moment som uns pelegrins dels denominats “clàssics”: portam la motxila amb tot el necessari per a una setmana llarga de travessia (al voltant d’uns 10 kg de pes, aproximadament) i ens allotjam normalment en els albergs que trobam al llarg de l’itinerari. Ens han donat bones referències de l’alberg ubicat als afores de Güemes, conegut popularment com la Cabaña del Abuelo Peuto, un indret aïllat del renou i les presses que ofereix al pelegrí descans, calidesa i hospitalitat, tot en una atmosfera entranyablement humana i com més va més atípica en la xarxa d’albergs i cases de repòs del Camí.

Evidentment darrere d’un lloc així hi ha l’empremta d’algú especial, a qui coneixem tan bon punt com ens disposam a creuar el llindar de la porta de l’alberg. “Soy cura”, ens diu a penes intercanviam unes breus paraules de salutació, per bé que la manera en què ho diu no té res a veure amb l’afectació o amb alguna mena de jerarquia superior a la condició humana. Ho ha dit d’una manera completament natural, com huria pogut dir “soy minero” o “soy agricultor”. El personatge en qüestió es diu Ernesto Bustio i és un dels cinc fills que al seu moment tengueren Manuel i Laura, que habitaren la casa que avui en dia, gràcies als bons oficis d’Ernesto, és la seu de l’alberg, construït sobre els fonaments del voluntariat i el material de reciclatge, dues característiques que hom aprecia a primera vista i que fan de tot el conjunt un espai verament singular.

“Sentaros, debéis de estar cansados”. “Os serviremos café y orujo, estáis en vuestra casa”. Cal ressenyar que l’alberg no té cap tipus de quota o tarifa preestablerta; cada pelegrí, voluntàriament, aporta la quantitat que considera en funció d’allò que creu que ha rebut a canvi de la seva estada. A Ernesto no li agrada el mot “donatiu”; li sona a caritat i ell no fa obres de caritat: es limita a donar acollida a aquell que ho necessita, així de simple. S’estima més parlar d’”aportació responsable”, un concepte prou entenedor per al comú de les persones i que li permet mantenir amb cura i dignitat les instal·lacions del que sens dubte és un dels millors –sinó el millor- de tots els albergs en què ens hem allotjat al llarg d’aquests sis anys de singladura.

A la nit, a l’escalf d’una senzilla foganya, Omar, un home afable i de trets bondadosos, ens serveix el sopar: un deliciós puré de verdures i una truita de patates acompanyada d’abundosa i fresca amanida. Ho fa així mateix sense afectació, amb un somriure que delata la seva procedència humil i feliç alhora; viu amb la seva família –la seva dona i dos fills– en un modest habitatge contigu a l’alberg. Parla d’Ernesto amb admiració, però sense reverència ni submissió; de tu a tu, com de l’amic que un dia es va creuar en el seu camí i li oferí treball i sostre. A l’hora de berenar, ben dematí, ens serveix un senzill desdejuni acompanyat d’una bella peça de Mozart, no sabria dir exactament quina. A fora encara fa fosca quan, d’entre la penombra, compareix Ernesto, la barba blanca, el posat digne. S’acomiada de nosaltres perquè a primera hora té una reunió de Comissions Obreres a un poble de la comarca, no sense abans demanar-nos que ens facem una fotografia amb ell, com sol fer amb tothom que cerca aixopluc al seu bell establiment.

Omar ens diu que no podem marxar sense escriure alguna cosa al llibre o quadern habilitat a l’efecte a la recepció de l’alberg. Agaf un bolígraf, reflexion una mica i escric aquesta mena de poema, síntesi d’una vivència tan plena com gratificant:

El albergue. Perdón, el Albergue,
en mayúsculas. El cariño. La generosidad.
La paz. Eso debe ser la hospitalidad,
esa sensación hoy en día poco común
y que hemos hallado en la Cabaña
del Abuelo Peuto, la casa de Ernesto
y Omar, entre otros: la Casa de Todos.
No nos queda sino decir gracias. Perdón,
Gracias, sabiendo a ciencia cierta
que de ahora en adelante el Camino
será mejor aún si cabe, pues avanzaremos
con la dulce certeza de que la utopía
es algo posible todavía,
bello, grande y a nuestro alcance.

I tornam a caminar de bell nou, les passes lleugeres i l’ànim reconfortat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *