Hagués sentit vergonya

Ahir un famós cercador web ens recordava una efemèride amb una força simbòlica molt destacada: el 126è aniversari del naixement de Clara Campoamor. Realment, em va satisfer que es recordés aquesta data i que, conseqüentment, durant tot el dia es recordés la figura d’una persona amb una importància cabdal durant els primers anys de la II República.

De fet, crec que estam xerrant d’una de les persones que més esplendor va oferir a aquest període, donat que el seu pensament i les seves creences es van situar a l’avantguarda d’un nou temps polític i social. Un nou temps que es va caracteritzar per l’impuls de valors com la igualtat, la justícia o la fraternitat.

És davant d’aquest impuls on situem la figura de Clara Campoamor i el seu empeny per assolir, entre d’altres iniciatives, el sufragi universal, és a dir, la possibilitat d’atorgar a les dones el dret al vot. Com deia, aquest empeny va marcar la seva trajectòria política i va definir la seva tasca com a diputada i ponent de la Constitució de 1931.

Encara que gràcies a la seva iniciativa i al seu feminisme va aconseguir grans fites, com per exemple, la no discriminació por raó de sexe, la igualtat jurídica dels nascuts dins i fora del matrimoni i el divorci, la qüestió sobre el vot femení s’enterbolí i donar peu a debat memorable entre Campoamor i Victoria Kent que defensava el vot en contra per la influència que l’Església mantenia sobre les dones.

Finalment, el sufragi femení s’aprovà gràcies a les desercions existents als diferents grups que conformaven les Corts. Una situació que, malauradament, el dimarts no es va reproduir al Congrés dels Diputats i que, de nou, afectava la igualtat i els drets de les dones, en aquest cas, a decidir sobre el seu propi cos. Per això, crec que Clara Campoamor hagués sentit vergonya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *