Havia de passar

Confés que sóc aficionat al futbol, és a dir, a la passió (en principi, sana) que gira al voltant de 22 jugadors rere una pilota de cuiro dins un rectangle de gespa. Tot i així, no se m’escapa que és evident que els esports d’equip, transposició a la realitat del noble joc d’escacs, representen lluites al camp de batalla i que, per tant, hi alguna cosa més que suor i esforç físic en cada match. La competició no és, com en altres disciplines, una brega contra les limitacions d’un mateix, sinó literalment una contesa contra tot un equip adversari. Dos exèrcits enfrontats, d’acord amb unes regles bèl·liques, per aconseguir una cosa aparentment tan innòcua com endinsar una esfera de pell inflada dins un portal enxarxat, l’autèntica ciutadella de l’enemic. Hi ha molt d’atàvic en aquest ritual.
Per tant, no resulta estrany que allà on s’ajunten les tensions pròpies d’aquesta batalla incruenta, acabin esclatant emocions que pertanyen a la part menys racional de la nostra naturalesa humana.

Si afegim a tot això que el futbol no és un esport elitista, és a dir, que el pot practicar i seguir gairebé tothom, sigui de l’origen econòmic o cultural que sigui; que resulta molt senzill manipular a les legions d’aficionats i fer-los crides pseudopatriòtiques, envoltades d’himnes i banderes, com si en un Madrid-Barça, un Sevilla-Betis o un Espanya-França hi hagués alguna cosa més que 22 esportistes milionaris oferint un espectacle; que els mitjans de comunicació no se n’amaguen de treure tota la violència anterior, simultània i posterior a qualsevol encontre entre equips rivals, amb vomitius exemples de periodistes (?) o comunicadors sense un gram de cervell, i que la mercantilització de l’esport ha arribat, per desgràcia, a l’esport base, aleshores el còctel és verinós, si no explosiu.
El succeït aquest passat cap de setmana a Alaró és una mostra palpable que els indubtables valors formatius de l’esport d’equip per als joves poden mutar cap a, precisament, tot allò que aquests valors -com ara respectar l’adversari, reconèixer quan és superior, admirar-lo en allò que ens supera, aprendre a guanyar sense supèrbia, esser solidari i col•laboratiu, tenaç en l’esforç, disciplinat, lleial i honest-, volen evitar.

L’esport d’equip ensenya als infants a contenir la ràbia i a tolerar racionalment la frustració, però també a celebrar efusivament la victòria i gestionar positivament l’alegria del triomf.

Alaró va ser el lloc, però podia haver estat qualsevol camp de l’esport base, o de regional, o de la lliga de les estrelles. És el mateix. Estic cansat de veure fans, pares i, fins i tot, alguns entrenadors de categories inferiors que viuen els partits com si la vida dels seus al•lots o la seva pròpia depengués de la victòria al camp de joc. No es tracta de què siguin més o menys cridaners, és que no surt de les seves boques ni una sola paraula de seny o de simple ànim al ‘seu’ equip. Els àrbitres d’aquestes categories solen esser també joves amb poca experiència, que s’estan formant per participar en una tasca tan difícil com la de jutjar cada jugada en dècimes de segon enmig d’un allau de testosterona (les dones, com hem vist fins i tot als fets d’Alaró, solen demostrar més sentit comú). Ningú no s’acosta a l’arbitratge perquè li agradi que li cridin els més ofensius insults, ni per rebre amenaces d’un capsigrany, ni molt menys agressions físiques d’un energumen.

No sóc la mare Teresa de Calcuta, jo també critic els àrbitres quan trob que no han fet bé la seva feina, especialment quan per aquesta feina cobren sucoses xifres, però el succeït aquest cap de setmana em fa vergonya i em provoca pena.

Probablement res de tot això sigui nou, però afortunadament les xarxes socials i l’accés de qualsevol persona i en tot moment a una càmera digital ens hagi permès escandalitzar-nos gairebé en directe, cosa que no succeïa fins fa sols quinze o vint anys.

El que esper és que la cruesa de les imatges ens serveixi, a la fi, per extreure’n alguna cosa bona, i que segons quins individus, que arrosseguen als camps d’esport les seves frustracions personals i limitacions intel·lectuals, siguin privats de per vida d’accés als estadis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *