I de les humanitats, què en feim?

A partir d’avui, just un dia després de la tan temuda selectivitat, es multiplicaran a xifres incalculables els: ”I això serveix de res?”, ”Trobaràs feina?”, ”Què avorrit… professor?” i un gran nombre de cares estranyes arran de la manifestació per part dels valents aventurers d’humanitats la seva voluntat de voler cursar un grau d’aquestes característiques. Especialment en els darrers anys ha crescut un sentiment força utilitarista pel que fa els estudis superiors, que ha deixat carreres com història, la filologia o la filosofia en segon terme, en contraposició a les ciències, com la salut o les ciències socials i jurídiques (a les que sense dubte no restam la seva importància). Si afegim a tot això un govern que retalla en educació i cultura i en conseqüència llocs de feina de professors o el poc interès en subvencionar quelcom amb una càrrega cultural importantíssima (com una excavació arqueològica) tampoc ajuden a fer les humanitats atractives laboralment. Seguidament, si afegim la trista tasca dels mitjans de comunicació tradicionals, veim un foment de la incultura mitjançant l’aparició de models a seguir poc adequats (segur que molts recorden el ”Vamos, ale ale, que es gerundio” de l’admirable Belén Esteban, fet que encarna aquest sentiment que intent transmetre). Encara que no sembli real, no es un disbarat afirmar que aquestes persones arriben a ser un reflex de gran part de la nostra societat, portant per bandera la ignorància.

Recapitulant, trobam una situació oberta a més d’un front que amenaça les humanitats, que cada cop obligades a fer-se un lloc i trobar el seu paper dins la nostra societat, que està més que justificat (almanco des de el meu punt de vista) amb un exemple molt clar. La psicologia ens diu que un individu que per desgràcia arran d’un problema no arriba a recordar res del seu dia a dia, no consolidarà la seva personalitat, no tendrà consciència d’ell mateix, com si no existís. Ara pensem en un gran col∙lectiu com tota la humanitat. Què seria de nosaltres sense aquells que es dignaren a ficar-se dins un registre hores i hores per saber el mal que va fer el feixisme a la nostra terra, i perquè fa tanta falta evitar de nou una situació semblant? O dels filòlegs que reconstruïren i feren llegible un text de fa més de 2.000 anys? Ja ho deia Joan Alcover al solemne himne de la Balanguera: ”Sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”. No es per col·locar la tasca dels filòlegs a una torre de marfil ni perquè aquest humil escrit faci una pudor massa forta a nacionalisme, simplement dir que el poeta mallorquí ja ens deia que com més del nostre passat coneixem, el futur sempre serà més pròsper.

A mode de conclusió, estam en una situació de crisi de les humanitats, quelcom que es reflexa a simple vista, amb el nombre d’aturats graduats en humanitats. Necessitam una nova re­ubicació i revaloració d’aquestes, fomentar la seva utilitat, clau per a entendre el món actual i com no, especialment a les nostres illes, fomentar un turisme cultural enfora del turisme de masses, incentivant-ne un de sostenible, respectuós amb el medi ambient i així també allargar la temporada… Perquè l’estiu són tres mesos, però el nostre passat hi és per sempre.

Un comentari a “I de les humanitats, què en feim?

  1. És mentida que ens trobem a una crisi de les humanitats. Simplement que aqui a Balears tenim les institucions públiques que menys inverteixen en cultura des de fa anys i que gairebé no tenim ni instituts de recerca fora del campus ni centres que ofereixin una bona formació en humanitats fora de la UIB . A Sevilla,Bilbao,Madrid,Santiago,Barcelona o València si que es rentable estudiar humanitats i treballar al sector cultural. El problema és que aqui ens trobam amb un grandíssim dèficit formatiu en humanitats. A la facultat de lletres es fan molt poques activitats,fet que evidencia que els de Treball social organitzassin les seves pròpies jornades. Cal afegir-hi que fruit de la insularitat no surt rendible anar a fer cursos a fora perquè et costa el doble que a un que viu a Barcelona (curs + allotjament + menjar + viatge). A més, les beques que es donen per assistir a cursos no son suficients i que amb 600 euros per fer activitats no es pot fer gairebé res. L’única opció que tenim és marxar fora per poder fer tots els cursos i congressos que volguem. I sincerament,no tinc esperançes en que la situació canvii.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *