I encara ens atrevim a donar-los la culpa?

L’educació és l’eina que fa transformar les societats. És l’instrument que fa progressar el món. L’educació, però, ha d’evolucionar i s’ha d’anar adaptant als temps moderns com fan els negocis, com fan les persones per tal de no quedar enrere. A Balears, com ja és sabut, tenim una de les taxes d’abandonament escolar més altes d’Espanya i d’Europa. Una causa que ho justifica és el model econòmic i productiu de les Illes així com l’expansió del sector immobiliari dels darrers 20 anys, fora cap dubte. No obstant, no podem obviar la culpa d’un sistema educatiu antic, poc motivador i gens estimulant.

Dels meus records d’infància rememor com tercer d’ESO va ser el curs on va haver “l’escabetxina”, on molts dels meus amics hi van quedar i, en conseqüència, va ser el curs que van haver de repetir. Record les classes com una vertadera jungla amb grans aldarulls, supòs que propis de l’edat. Aquests darrers dies he assistit, no obstant, a una imatge que m’ha fet venir certa tristor acompanyada d’un cert gust d’amargura. La raó? Trobar-me a les xarxes socials com, alguns dels meus amics, d’aquells amics que van quedar a tercer, d’aquells que no van poder continuar, penjant uns vídeos d’ells fent un poema, un recital o un speech. Sí, parl d’aquells amics que avorrien les classes de castellà, aquells que es dedicaven a fer dibuixos a llengua catalana. Aquells que van repetir i, que avui dia demostren una capacitat de parlar, d’improvisar, de crear rimes i a més, ho fan amb gust.

Aquest sistema educatiu que no els motiva, és el vertader culpable de que quedessin a tercer. Aquest sistema educatiu que estudia els clàssics del segle XIX com Espronceda, Bécquer i companyia, amb els ulls del segle XIX. Aquest sistema educatiu que et fa aprendre tota la teoria del romanticisme, del Noucentisme o del Naturalisme perquè ho vomitis a l’examen i se t’oblidi una setmana més tard. No és cert que la literatura o els poemes no agraden als joves. El que no agrada és la forma com s’ensenya la literatura, els moviments i els autors. Sembla fet amb intenció, que es generi un rebuig cap a aquestes matèries. Estudiar la lírica i fer-ho sense fer menció a les batalles de galls (competicions entre joves on improvisen rimes), sense passar pel moviment del rap, del segle XXI. O sense fer esment als poetry slams. És una bogeria en ple segle XXI. Nach no és antagònic a Lorca, sinó que és la porta d’entrada cap a un mateix món.

El sistema educatiu que no permet la llibertat de càtedra als professors, la llibertat per poder ensenyar tal com els vengui de gust. Un sistema educatiu amb classes de 30 persones, amb un calendari fixat i un contingut que s’ha d’assolir sí o sí. Amb pressa. A corre-cuita. La mateixa pressa que ens passa davant i, que fa quedar amics com els meus i com tants d’altres enrere. I encara ens atrevim a donar-los la culpa?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *